JO EN EL MEU COS

Fins que el F. no va posar una mà sobre el meu cos, per acariciar-lo com feia abans de l’arribada del Cigronet, no em vaig adonar que em trobava dins un cos “nou”.

Totes les ex mares primerenques et diuen que se t’eixamplen els malucs, que se’t despengen una mica les mamelles, que t’hi surten estries, que la panxa queda flàccida si no fas exercici per posar-la ferma… “Tot això acaba arribant, ara o als quaranta!”, expliquen fent broma.

Bé, molt bé tot això. Hi hi, ha ha… Però per què ningú parla de com d’estranya et sents quan la parella et toca per primer cop, i tens por que et passi la mà per la cintura i la panxa, i s’adoni que necessita més braç per embolcallar-te; que tens por que et premi un pit o que te’l xucli per si surt llet; o que et magregi l’entrecuix, perquè després del part t’hi ha sortit una morena al costat mateix del perineu (sí, és una morena petita i desinflada, però fet i fet és un bonyet que distorsiona el record que hi tenies del teu perfil gairebé postadolescent)…

Per què no t’ho expliquen, això? Per què no comparteixen també aquestes intimitats? Que potser és massa personal? Massa íntim? Massa exposat? A mi m’hauria ajudat a preparar-me i retrobar-me en el meu nou cos.

Així que aquí us ho deixo, per a les que us hi esteu trobant o per a les que us hi trobareu. Ànims i acceptació!

LA PARELLA

Sempre que he parlat del meu Cigronet, he deixat de banda el F. I és que l’arribada del petit ha suposat una sèrie de canvis en la parella que, no sé vosaltres, mares primerenques, trobo que, de vegades, són difícils de pair.

Hi ha moltes coses que trobo a faltar, com ara poder mantenir una conversa tranquil·lament sense haver de recollir res de terra o aprofitant que el Cigronet està ocupat bevent el biberó; poder tenir un moment d’intimitat sense que això signifiqui haver-se d’estar de moments de poder dormir o de descansar; poder agafar-te de la mà i mirar-te als ulls sense haver de dir un “t’estimo”…

En les classes de prepart, les mares que ho havien de ser per segon cop ja ens van avisar d’aquest apèndix de l’arribada de l’infant i, les que repetien, imagino que tot això ja ho havien superat, acceptat o, simplement, ja s’hi havien resignat.

Jo he de reconèixer que, després de nou mesos amb el Cigronet, encara se’m fa difícil en algun moment i de vegades sento com si ens allunyéssim sense remei. Suposo que deuen ser les hores de son (que tornem a dormir fatal i els lloros no escampen d’una punyetera vegada!), suposo que deuen ser els ritmes atrafegats que duem, suposo que he de retrobar-me en la nova situació, suposo…

ELS LLOROS ESCAMPEN AMB LA FEINA

Sembla mentida, però els lloros van escampant de mica en mica. I tot gràcies al canvi d’ubicació del llit de baranes (sense encreuaments ni línies) i a la infusió que li dono al vespre (res greu: camamilla, quequerequecs i melissa escaldats).

 Gairebé ni m’ho crec, les hores relativament seguides que he dormit avui. I dic “relativament”, perquè el Cigronet es va desvetllant cada horeta (per allò dels microdespertars de les fases del son; si en voleu saber més, llegiu Dormir sense llàgrimes, de la Rosa Jové. És un llibre molt instructiu i molt terapèutic per a pares i mares amb nens dormilegues a trompicons).

I tot plegat ha arribat en un moment crucial: aquesta és la primera setmana que treballo. Dilluns va ser el primer dia de la meva reincorporació. Pensava que tornar em costaria més, però, un pic hi sóc, m’adono que m’ha costat més fer-me’n a la idea que fer-ho realment.

No us enganyaré, però: trobo a faltar el meu Cigronet com una mala cosa. Però estic contenta de tornar a treballar. I és que, el que jo faig (corregir i traduir) per a molts és un suplici, però per a mi és un veritable plaer.

Ara cal que faci els equilibris adients per combinar-ho tot plegat amb el pare de la criatura: feines, casa, nen i vida conjugal. Buf, això és feina de funambulista! Però tot sortirà: qui dia passa, any empeny!

LES NITS DEL LLORO

Aquesta setmana fa precisament dos mesos que “tenim lloros” a la nit. He he he!… Bé, és una manera còmica de dir-vos que fa dos mesos que no acluco l’ull més de dues hores seguides (per no dir que la majoria de vegades ni arriba a l’hora).

Ara fa un parell de dies que amb el F. ens repartim les nits. El Cigronet ja no demana res fins al matí, així que la meva presència no és imprescindible. I he pogut dormir sis horetes seguides. Tot un luxe últimament.

Estic tan desesperada per no poder dormir que vaig demanar a la meva cap/companya de feina, la P., que vingués a passar-me les varetes.

Que què són “les varetes”? Doncs dos filferros que t’indiquen els camps magnètics que hi tens a casa. Es veu que arreu estem marcats per una xarxa relativament quadriculada de línies energètiques. Els encreuaments d’aquestes línies són punts que ens creen malestar. Són aquells llocs que no sabem per què però no ens hi agrada estar.

Doncs, bé, als dos llocs on havíem posat el llit de baranes hi havia dos encreuaments. Així que fa dos nits que hem provat lloc nou (no hi perdem res…).

I perquè us ho acabeu de creure, us diré que fa un any i mig que som al pis nou i que en tot aquest temps no m’hi he pogut estar més de dues hores a la meva taula del despatx. Un any i mig vagarejant per casa per treballar, llegir, escriure… Al F. li havia dit que canviaria la taula de lloc o que buscaria un altre espai. Doncs resulta que allà on hi posava el cap hi ha un encreuament… Viure-ho per creure-ho!

Bé, espero que les dormides del Cigronet millorin aviat. Si no, la tornada a la feina serà moooooolt dura. Buf…

PA-PA-PA-PA-PA

Avui el Cigronet ha dit pa-pa-pa-pa-pa! Quina il•lusió que ens ha fet, perquè justament hi érem tots dos.

Fa dies que xerra a la seva manera i fa dies que naltros li insistim amb el “ma-ma-ma-ma”, “el pa-pa-pa-pa” i el “ia-ia-ia-ia”. És a dir, vocabulari bàsic de supervivència (quan torni a la feina, el papi i la iaia se’n faran càrrec).

Bé, ja hem avançat un trosset més. I és que no te n’adones i es van fent grans.

TORNEM A LA NORMALITAT

Fa dies (per no dir setmanes i mesos) que volia passar per aquí. I per fi m’hi he decidit!
Aquests últims mesos he esyat moooilt enfeinada amb el meu Cigronet (que ja no ho és tant perquè arz pesa uns 9 quilets i sembla més aviat una sindrieta o una carbasseta).
El fet de fer lactància materna exclusiva m’ha donat molta feina, cosa que he fet molt de gust. Encara continuo donant-li el pit mentre ho combino amb l’alimentació complementària (que, per cert, m’està costant una mica, però és qüestió de temps).
Les dormides és el que pitjor portem. De dia dorm dues horetes escarransides (repartides en mitges horetes al llarg del dia: cap a les 11, cap a les 2, cap ales 5 i cap a les 8, depenent del dia). I a la nit ens allitem a les 10 del vespre i ens llevem cap a les 8, però fem molts despettars nocturns (gairebé cada horeta). Jo acostumo a aixecar-me i a tornar-lo a dormir (el tinc al costat i enxara no treballo). Però aviat haurem de convinar-ho amb el F. perquè al desembre sant tornem-hi. Buf, quina mandrota!
La resta, que no és poca cosa, ha sigut un procés d’adaptació: deixar-ho tot de banda per dedicar les 24 hores del dia al Cigronet va ser força dur al principi. Però ara ja està superat!
I ara us he de deixar, que el petit es desperta de la migdiada i em reclama.
(Diculpeu si hi ha algun error de picatge: escric des del mòbil)

SET SETMANETES RIALLERES

Demà farà set setmanes que el meu Cigronet va arribar al món.

Han estat uns dies intensos, que m’han passat volant. Vas empalmant el dia i la nit entre presa i presa, i així dos, tres, quatre… dies; una setmana, dues, tres… fins a set que farà demà. Uffff!, com passa el temps i que difícil que es fa de vegades!

I durant aquest temps, et trobes amb entrebancs (clivelles al pit, primeres sortides de casa sola amb el nen, moquets, sang al melic…) i els superes, i te’n trobes de nous (culets i sacsons encetats, robeta i mal temps, visites i més visites, molts dies maldormint…) i els tornes a superar. De vegades tot va bé i endavant les atxes; de vegades, deixes anar alguna llàgrima, perquè et veus superada en algun moment…

Però quan el mires mentre dorm, mentre menja, mentre plora… eet sents molt especial. D’un dia per l’altre et converteixes en mare (ho dic per mi, que sóc primerenca) i tot passa a un segon plànol. Fins i tot una mateixa! I et tornes un ésser protector d’angelets, del teu angelet, que està en guàrdia permanent, dia i nit. I quan arriba el moment en què et fa la primera rialleta “voluntària” (el que fan abans són expressions involuntàries de la cara), t’adones que val la pena tot aquest esforç i que el faries per duplicat, triplicat, quadruplicat… fins a l’infinit! Aquesta rialleta és l’essència de la vida!

JA SÓC AQUÍ!

No m’ho acabo de creure… Sóc al sofà de casa meva, amb l’ordinador sobre les cames. Escric aquesta entrada i miro ara sí ara no el moisès que hi tinc al davant, ben a la vora. La manteta que el cobreix es va bellugant de tant en tant, i sento un sorollet que remuga, finet, fluixet, dolçament. L’Arnau està dormint.

Ja fa tres dies que som a casa i encara no m’acabo de fer a la idea que tingui el meu Cigronet al davant. Fa sis dies que va néixer i encara estic en un globus.

I és que la nit de dilluns em vaig començar a posar de contraccions. Eren fluixetes, però seguides i força regulars. Com tenia previst, vaig estar-me a casa fins que vaig intuir que la cosa anava seriosament. Això és passar tota la nit de lloros, fins al migdia. A les 12 h vam decidir d’anar a l’hospital perquè les contraccions van passar a ser força més intenses i seguides.

El trajecte en cotxe va ser un calvari. Asseguda al seient del copilot, intentar suportar aquelles contraccions, més fortes, es feia força insuportable (tenint en compte que el trajecte de casa a l’hospital dura uns tres quarts d’hora ben bons).

Quan vam arribar a l’hospital, em van pujar de seguida a la sala de parts. Vaig lliurar el carnet de l’embarassada i el pla de naixement, i em van derivar a la consulta per fer-me un tacte vaginal per veure com estava de dilatada: només 2,5 cm. Si volia fer un part natural, quedar-me a l’hospital podia convertir-se en una eternitat, amb l’afegit de tenir els ginecòlegs pul·lulant per la sala de dilatació amb la temptació d’intervenir-hi per accelerar-ne el procés (oxitocina, epidural…). Si volia assegurar-me la cosa, millor seguir el procés de dilatació a casa.

En aquell moment vaig dubtar si marxar o quedar-m’hi: el mal era tan intens llavors, que vaig qüestionar el fet de fer el part natural i de posar-me l’anestèsia per deixar de patir. Per deixar-me un temps per reflexionar-hi, la llevadora em va proposar de fer una dutxa d’aigua ben calenta. Hi vaig accedir per donar-me una mica de temps i per alleugerir el dolor. Vaig estar-m’hi ben bé una horeta. Quan en vaig sortir eren les 15 h i les contraccions eren realment fortes.

Vaig fer un cop de cap i vaig preferir marxar de l’hospital per no sucumbir a la temptació. Total, encara hi estava a temps si em veia gaire apurada. Com que tornar a casa era massa arriscat, vaig anar a casa de ma germana, que viu a cinc minuts de l’hospital, i vaig seguir la “feina” de dilatació allà. Vaig tenir molta sort de poder-hi estar: vaig estar esbufegant força estona a la planta baixa. El F. em fregava les lumbars, que se’m quedaven garratibades cada cop que tenia una contracció. De tant en tant, ho feia ma mare, i també ma germana. Les tenia allà com dos soldats, sempre protegint-me, sempre a la meva vora.

Quan ja feia una estona que m’hi estava, vaig pujar a la planta de dalt, a fer una dutxeta. El F. m’hi va acompanyar i les fregues van continuar amb cada contracció. Em va ajudar moltíssim l’aigua calenta, la pressió amb els dits a les lumbars i les seves paraules d’ànim i les de la família. Va ser un moment mooooolt emotiu.

En acabat, vaig baixar per tornar a l’hospital. El meu germà també hi era llavors; volia donar-me ànims. Potser a algú altre, tot aquell replegament de familiars li molestaria. En el meu cas, mirat amb perspectiva, em va ajudar moltíssim en el procés (i després veureu per què).

Les contraccions eren realment fortes (fins i tot el F. tenia por de seguir fent el massatge lumbar, perquè tenia la pell ben vermella. Jo li demanava, però, que no parés, que em feia molt bé). Eren les 18 h. Era l’hora de tornar a l’hospital: allò es feia realment insuportable.

En arribar, em van passar directament a la sala de dilatació. Vaig pujar al llit i em van palpar: estava de 8 cm i el cèrvix era molt tou. Dilatar de 2,5 cm a 8 cm en tres hores havia estat una “feina” extraordinària, segons la llevadora. A més, fins i tot tenir ganes d’empènyer, per a la qual cosa la llevadora em va animar.

Així doncs, empenyent, empenyent, entre esgarip i esgarip (perquè al final el dolor era tan intens, que necessitava acompanyar-ho amb un gruny de respiració profunda i allargassada) vaig posar-me a empènyer a cada contracció. I amb aquesta “melodia”, el Cigronet anava baixant, baixant, obrint-me les entranyes. El dolor va ser molt intens en aquesta fase del part (l’etapa expulsiva, en diuen), però, quan el caparró ja encarava la sortida, el dolor es va multiplicar per no sé quina xifra i va venir acompanyat d’una coïssor que semblava que em cremava per dins. Tot i així, no puc dir que no fos suportable, perquè ara sóc aquí davant, explicant-ho amb pèls i senyals.

Això sí, un cop va sortir el caparró, la resta va ser bufar i fer ampolles: va relliscar entre les cuixes com un peixet dins de l’aigua. Ja era fora, a les mans de la llevadora, que, de seguida, me’l va passar per sota les cames i me’l va fer agafar en braços, tot indicant-me que m’estirés al llit.

Sembla mentida, però, un pic fora, el dolor que m’inundava va desaparèixer de cop. I no era perquè tenia el Cigronet als braços. No, no. El dolor marxa literalment de cop i quedes amb una calma i una tranquil·litat, després de tantes hores de no dormir, d’aguantar les contraccions, d’esbufegar a ritme compassat, d’empènyer com si t’hi anés la vida…

I el regalet val la pena. I, si no, mireu quin Cigronet més bufó:

MOCS D’URGÈNCIES

Com augurava en l’entrada anterior, he passat una setmana de mocs, mocs i més mocs, i de tos, tos i més tos. I tot plegat, acompanyat d’un ensurt que no vaig saber gestionar…

Resulta que dijous al matí em vaig despertar ben d’hora i em vaig llevar tota esperitada perquè tenia un megaesternut: vaig sortir de l’habitació corrents perquè no volia despertar el F. Total, que me’l vaig aguantar i vaig fer molta força amb la panxa. Què va passar? Doncs que tot plegat em va fer rajar alguna coseta per l’entrecuix. En aquell moment, evidentment, vaig pensar que se m’havia escapat una mica de pipí, però, com que tenia el nas mooooolt tapat i no podia ensumar res, vaig limitar-me a deduir que devia ser això.

Tot dijous van continuar els mocs i al final del dia va arribar la tos. Aquella tos que se’t fica més avall de la gola, que has de tossir amb el coll estirat per treure bé aquella picoreta que et tortura ara sí, ara també. Em vaig ficar al llit amb un arsenal de mocadors sota el coixí i amb un ehem-ehem constant per aclarir-me la gola (odio aquesta etapa del refredat!).

Vaig aconseguir adormir-me. De fet, vaig dormir força estona fins que, de matinada, em vaig despertar de cop i volta perquè vaig notar que em rajava alguna coseta per l’entrecuix. No podia ser! Un altre cop! I jo, un cop desperta, vinga a tossir. Així que vaig sortir de l’habitació cuita-corrents cap al lavabo, per no despertar el F., però, sobretot, per observar el líquid que havia quedat empapat als pantalons del pijama.

Era incolor (si més no, el pijama tenia el mateix color, però pujadet de to. I, passant-hi els dits, no deixava cap rastre), però no sabia si era inolor? (recordeu que tenia el nas tapat com una mala cosa i a les classes prepart ens deien que, davant del dubte, l’olor del líquid era el que ens ajudaria a discernir-ho). Dos cops en dos dies… Ostres: i jo tota la setmana traient tap mucós!… Què era?: pipí o líquid amniòtic?

Als llibres i a les classes prepart es deia que la bossa es podia trencar i que el líquid podia sortir més fàcilment si estaves estirada. Ara bé, podia ser que, quan estiguessis dreta o asseguda, la pressió del caparronet del Cigronet en frenés la sortida. A més, es veu que el líquid es torna a generar al cap de tres hores, de manera que la cosa podia estar rajant tot el sant dia si anava quedant taponat. Estava tan desorientada que fins i tot em vaig estirar a terra per veure si la cosa seguia rajant. I jo vinga a tossir. La vagina estava bastant humida, però no rajava res de res… A més a més, resulta que es pot trencar aigües i no tenir contraccions fins al cap d’un dia o un dia i mig… Aix, quin embolic!

I llavors va començar el meu maldecap: si era pipí, cap problema, només havia tingut una mica d’incontinència. Ara bé: i si era líquid amniòtic i ja feia un dia que havia trencat aigües? “Un dia” volia dir 24 hores i, segons les recomanacions a les classes prepart, el màxim que hauríem d’esperar sense administrar un antibiòtic són 12 hores. I jo, des de la primera pèrdua, ja passava les 20 hores! A veure si per fer-me la valentota resultava que tindria una infecció de mil dimonis!

La tos no parava, així que vaig decidir d’agafar els andivaris (coixí, mocadors i xurro) i cap al sofà hi falta gent. Si era líquid amniòtic, ja no vindria d’unes horetes més. Així doncs, esperaria l’endemà per veure si em tornava a passar.

Vaig aconseguir adormir-me i no em va tornar a passar. Ara bé, l’endemà vaig explicar-li al F. el que m’havia tornat a passar. Suposo que devia veure’m neguitosa i dubtosa per si havia d’anar a l’hospital a descartar coses. Vam decidir anar d’urgències per aclarir-ho. Així doncs, cap a l’hospital hi faltava gent!

A la sala d’espera de l’hospital, em va venir a buscar un noi amb una cadira de rodes:

-No, si puc anar caminant -vaig dir-li en veure’l.

-Protocol de l’hospital -em va respondre sense cap més explicació.

Vaig seure-hi no gaire convençuda i em va portar volant (perquè més que córrer semblava que les rodes de la cadira no toquessin el terra, de tan ràpid com anava; el F. gairebé ni el podia seguir…). Em van atendre de seguida: em van portar a una saleta amb un monitor, que em van connectar a la panxa, i la llevadora em va fer treure la roba de cintura en avall. Em miraria el pH de la vagina i faria un tacte per veure com estava la cosa.

Si havia trencat aigües, es veuria de seguida amb una tireta reactiva. La hi va introduir i… res de res. Semblava que la bossa estava intacta. Va fer l’exploració i va veure que tot anava sobre rodes: el tap mucós es desprenia, el cèrvix s’estava estovant i anava perdent centímetres.

– No trigarà gaire a sortir, aquest nen. Com a molt la setmana 41, però no haurem de provocar res -va sentenciar tot sortint de la sala per tramitar-me l’alta de la urgència.

Al cap de deu minuts va tornar, em va treure les cintes de la panxa i, apa siau, fins a la propera, que ja queda poc.

La veritat és que em vaig quedar més tranquil·la, però vaig estar maleint aquest odiós refredat tota la tornada. Quin ensurt havia tingut, i tot per no poder ensumar el líquid que m’empapava el pijama!

MOCS I MÉS MOCS

Jo ja ho sabia: havia d’acabar l’embaràs amb un nou refredat. I no anava gens mal fixada. Amb aquest ja en van tres!

I és que aquest cap de setmana va fer taaaaan bon temps i jo tinc els peus taaaaaan infladets, que no vaig saber estar-me d’anar lleugereta de roba i amb sandàlies. Si és que sóc un cas i ja m’ho temia!… Perquè feia sol, sí, però també feia aquell airet traïdor que se m’enganxa al coll, que me’l fa posar vermell i que, després…, vinga mocs, i mocs, i mocs, durant quatre o cinc dies. I després vinga tos, i tos, i tos, durant dos o tres dies més. Total: una setmaneta refumuda. Així doncs, és el segon dia que dormo fatal (tret de les despertades habituals) i que moquejo. Per tant, encara me’n queden cinc, de dies de refredat. Aix, quin suplici!…

Doncs bé, sembla que aquests mocs de refredat siguin una mica premonitoris, perquè han vingut acompanyats d’uns altres, de mocs, que no surten ben bé pel nas. I és que crec que estic traient el famós tap mucós. Dic “crec” perquè durant tot l’embaràs he anat deixant anar força flux, però des de dilluns que la cosa sembla més espessa i compacta i, ara fa un moment, fins i tot tenia un coloret marronós que no havia tingut fins ara.

He mirat per internet i la gent comenta de tot: algunes diuen que va sortint de mica en mica, d’altres que surt de cop, unes altres que de vegades té diferents tonalitats segons el moment de la pèrdua… Vaja, que cada dona és un món. L’únic que puc fer és intuir que el flux que deixo anar és part del tap mucós i assumir que la màquina ja havia engegat, però que ara comença a agafar embranzida. Déu no ho vulgui que m’enganxi en ple refredat! (toquem ferro)