MOCS D’URGÈNCIES

Com augurava en l’entrada anterior, he passat una setmana de mocs, mocs i més mocs, i de tos, tos i més tos. I tot plegat, acompanyat d’un ensurt que no vaig saber gestionar…

Resulta que dijous al matí em vaig despertar ben d’hora i em vaig llevar tota esperitada perquè tenia un megaesternut: vaig sortir de l’habitació corrents perquè no volia despertar el F. Total, que me’l vaig aguantar i vaig fer molta força amb la panxa. Què va passar? Doncs que tot plegat em va fer rajar alguna coseta per l’entrecuix. En aquell moment, evidentment, vaig pensar que se m’havia escapat una mica de pipí, però, com que tenia el nas mooooolt tapat i no podia ensumar res, vaig limitar-me a deduir que devia ser això.

Tot dijous van continuar els mocs i al final del dia va arribar la tos. Aquella tos que se’t fica més avall de la gola, que has de tossir amb el coll estirat per treure bé aquella picoreta que et tortura ara sí, ara també. Em vaig ficar al llit amb un arsenal de mocadors sota el coixí i amb un ehem-ehem constant per aclarir-me la gola (odio aquesta etapa del refredat!).

Vaig aconseguir adormir-me. De fet, vaig dormir força estona fins que, de matinada, em vaig despertar de cop i volta perquè vaig notar que em rajava alguna coseta per l’entrecuix. No podia ser! Un altre cop! I jo, un cop desperta, vinga a tossir. Així que vaig sortir de l’habitació cuita-corrents cap al lavabo, per no despertar el F., però, sobretot, per observar el líquid que havia quedat empapat als pantalons del pijama.

Era incolor (si més no, el pijama tenia el mateix color, però pujadet de to. I, passant-hi els dits, no deixava cap rastre), però no sabia si era inolor? (recordeu que tenia el nas tapat com una mala cosa i a les classes prepart ens deien que, davant del dubte, l’olor del líquid era el que ens ajudaria a discernir-ho). Dos cops en dos dies… Ostres: i jo tota la setmana traient tap mucós!… Què era?: pipí o líquid amniòtic?

Als llibres i a les classes prepart es deia que la bossa es podia trencar i que el líquid podia sortir més fàcilment si estaves estirada. Ara bé, podia ser que, quan estiguessis dreta o asseguda, la pressió del caparronet del Cigronet en frenés la sortida. A més, es veu que el líquid es torna a generar al cap de tres hores, de manera que la cosa podia estar rajant tot el sant dia si anava quedant taponat. Estava tan desorientada que fins i tot em vaig estirar a terra per veure si la cosa seguia rajant. I jo vinga a tossir. La vagina estava bastant humida, però no rajava res de res… A més a més, resulta que es pot trencar aigües i no tenir contraccions fins al cap d’un dia o un dia i mig… Aix, quin embolic!

I llavors va començar el meu maldecap: si era pipí, cap problema, només havia tingut una mica d’incontinència. Ara bé: i si era líquid amniòtic i ja feia un dia que havia trencat aigües? “Un dia” volia dir 24 hores i, segons les recomanacions a les classes prepart, el màxim que hauríem d’esperar sense administrar un antibiòtic són 12 hores. I jo, des de la primera pèrdua, ja passava les 20 hores! A veure si per fer-me la valentota resultava que tindria una infecció de mil dimonis!

La tos no parava, així que vaig decidir d’agafar els andivaris (coixí, mocadors i xurro) i cap al sofà hi falta gent. Si era líquid amniòtic, ja no vindria d’unes horetes més. Així doncs, esperaria l’endemà per veure si em tornava a passar.

Vaig aconseguir adormir-me i no em va tornar a passar. Ara bé, l’endemà vaig explicar-li al F. el que m’havia tornat a passar. Suposo que devia veure’m neguitosa i dubtosa per si havia d’anar a l’hospital a descartar coses. Vam decidir anar d’urgències per aclarir-ho. Així doncs, cap a l’hospital hi faltava gent!

A la sala d’espera de l’hospital, em va venir a buscar un noi amb una cadira de rodes:

-No, si puc anar caminant -vaig dir-li en veure’l.

-Protocol de l’hospital -em va respondre sense cap més explicació.

Vaig seure-hi no gaire convençuda i em va portar volant (perquè més que córrer semblava que les rodes de la cadira no toquessin el terra, de tan ràpid com anava; el F. gairebé ni el podia seguir…). Em van atendre de seguida: em van portar a una saleta amb un monitor, que em van connectar a la panxa, i la llevadora em va fer treure la roba de cintura en avall. Em miraria el pH de la vagina i faria un tacte per veure com estava la cosa.

Si havia trencat aigües, es veuria de seguida amb una tireta reactiva. La hi va introduir i… res de res. Semblava que la bossa estava intacta. Va fer l’exploració i va veure que tot anava sobre rodes: el tap mucós es desprenia, el cèrvix s’estava estovant i anava perdent centímetres.

– No trigarà gaire a sortir, aquest nen. Com a molt la setmana 41, però no haurem de provocar res -va sentenciar tot sortint de la sala per tramitar-me l’alta de la urgència.

Al cap de deu minuts va tornar, em va treure les cintes de la panxa i, apa siau, fins a la propera, que ja queda poc.

La veritat és que em vaig quedar més tranquil·la, però vaig estar maleint aquest odiós refredat tota la tornada. Quin ensurt havia tingut, i tot per no poder ensumar el líquid que m’empapava el pijama!