LECTURES VARIADES

Al poc de quedar-me embarassada, una amiga em va regalar el  llibre Què es pot esperar quan s’està esperant (el que es coneix com “la bíblia de l’embarassada”). És un llibre de l’editorial Medici que podreu trobar a qualsevol biblioteca.

És un llibre molt documentat que explica mes a mes l’evolució de l’embaràs. Així mateix, exposa diferents aspectes sobre l’abans i el després de la concepció. Si no ets gaire hipocondríaca, te’l recomano. Ara bé, si creus que et pot afectar que t’expliquin amb pèls i senyals les coses bones i les dolentes que et poden passar, millor que no el llegeixis.

A part d’aquest llibre, m’he assabentat d’un parell d’obres que poden aportar un toc diferent al tema (de vegades ens hi capfiquem massa i hem de trobar el punt allunyat). Es tracta dels llibres Estic prenyat, de Lluís Gavaldà, i Critatura i companyia, de Carles Capdevila:

Segons les ressenyes que he pogut llegir, són obres humorístiques que tracten, des d’un vessant força divertit, situacions relacionades amb l’embaràs i l’arribada de la criatura. Ja t’explicaré si valen la pena.

Visita a la llevadora

Avui he anat a veure la llevadora. No era la de les últimes vegades. I això s’ha notat. Primer de tot, era molt callada: ella anava feinejant amb l’ordinador i anotant quatre cosetes al carnet d’embarassada, vinga, vinga, escric, escric… i pràcticament ni em mirava.

L’he deixada fer gairebé tota la consulta: m’ha mesurat la pressió, m’ha pesat, m’ha auscultat els batecs del cor del cigronet, ha actualitzat les dades de la primera ecografia al carnet d’embarassada… No m’ha dit ni ase ni bèstia en tot aquest moment.

Al final, cansada de tant de mutisme, li he demanat si tot anava bé i ella ha assentit (sense cap mena d’explicació!). Després li he preguntat si em podia resoldre quatre dubtes i ha accedit, contestant sense gaires embalums.

Des d’aquest blog, m’agradaria fer un crit de protesta: personal sanitari, ja sabem que treballeu amb la salut de les persones, però, precisament per això, que tracteu amb persones, amorosiu una mica les vostres consultes. Avui m’he sentit realment com una “pidolaire de la informació” (informació que m’incunveix i que pago via impostos perquè me la facilitin!) cada cop que demanava alguna cosa. Sisplau, penseu que tracteu amb persones!

Sança dixit.

ADÉU, SÍNDROME DE LA MARMOTA…

Ahir vam anar a sopar fora. Feia dues setmanes que havíem quedat amb uns cosins del F., d’aquells que veus mooooolt de tant en tant perquè coincideixes en una altra reunió familiar (vaja, que ens vèiem un cop l’any!). En aquest sentit, era una vetllada d’aquelles de mig compromís mig oci.

Ahir, precisament, havia dormit fatal (un altre cop la pixera matinera; em temo que em perseguirà fins al final del procés…), així que a la tarda vaig intentar fer una migdiada generosa per estar relativament fresca. Vaja!, per no presentar-me amb aquella cara de son, ullerosa i amb ganes de ficar-se al llit després de tenir la panxa plena. No sé quant devia dormir; tinc la sensació que, pel poc que havia dormit i per com havia anat de cansada tot el dia, no vaig dormir gaire més d’una horeta. Per tornar cap a la una, ja faria el fet!

Vam quedar a un quart d’onze. Érem dues parelles i dos nens. El més gran ja era a dormir i la petitona, de dos anys i mig, encara rondava perquè tenia corda per a estona. Vam començar a sopar de seguida i, a mig àpat (cap a les onze més o menys), van portar la xiqueta al llit. Total, que entre acabar de sopar, fer les postres i les repostres (ells en tenien i nosaltres en vam portar més), i fer les copetes pertinents (jo no, és clar!) al menjador es van fer quarts de quatre!

He de reconèixer que a quarts de tres ja vaig donar la veu d’alarma, però el F. estava molt animadet: entre el vinet del sopar i els dos o tres xopets (odio aquesta proposta del TERMCAT!) de moscatell (ell no beu gairebé mai!) mentre comentàvem això i allò, i criticant aquell i aquell altre, havien fet el seu efecte.

I estirant estirant vaig aguantar una horeta més. En aquella hora ja estava remorta i l’única cosa que desitjava era trobar un llit i dormir. Però no és res que no em passés abans que se m’instal·lés el cigronet a la panxa.

Així que ahir em vaig adonar que el cos m’havia canviat: durant el primer trimestre estar desperta més tard de les deu era impensable. No podia moure un dit i allà on era em clapava. Ja m’ho havien dit, ja, les meves amigues exembarassades: després del primer trimestre tornaràs a recuperar l’energia. I així ha estat. Adéu, síndrome de la marmota!

ROBA NORMAL O ROBA D’EMBARASSADA?

Ara ja començo a tenir una mica de panxeta i, com és lògic, la roba que portava fins ara no me la puc cordar. De cames, de cul, de malucs… em va bé, però vaig tot el dia amb el botó descordat.

De vegades vaig pel carrer i la gent em mira la cintura. Al principi no entenc quina fixació els ha agafat, però de sobte me n’adono que duia el botó descordat i que havia estat asseguda. De manera que la seva curiositat es veu alimentada, no només pel botó, sinó perquè porto mitja cremallera avall…

Fa una setmana en vaig quedar tipa, d’anar així tot el dia, i vaig decidir emprovar-me els set pantalons que m’havia passat ma germana de quan ella estava embarassada. N’hi ha tres que em van bé i la resta em van balders de la cintura i les cames (potser més endavant me’ls podré posar, si se m’engreixa el cul… Si no, els hauré de descartar). El mes que ve m’arribarà un altra “càrrega” de roba d’embarassada d’una cosina que tinc a Madrid.

Així doncs, de moment vaig fent amb tres pantalonets i unes malles (o leggins, com n’hi diuen ara). Sóc presumida, però per sort no en excés. Així que, amb aquesta roba tan minsa i el que puc anar aprofitant (de samarretes, jerseis, vestidets…), vaig fent les combinacions que puc per trobar-me còmoda i maca. Tot un art, això del prêt-à-porter!

CAP del Vendrell

Fa cosa d’una setmana i mitja, vam assistir a unes xerrades de l’Hospital del Vendrell, que pertany a la Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla. La xerrada va ser fantàstica i la predispodició de què feien gala les llevadores per atendre les embarassades semblava immillorable.

Avui he descobert que la predisposició no era la que havien promès.

El cas és que avui tot el dia que miro de posar-me en contacte amb la llevadora i no hi ha manera: o no funciona el telèfon de la centraleta (i he de trucar a Tarragona perquè esbrinin com m’hi puc posar en contacte), o han marxat, o encara no han arribat, o l’hora prevista de visites a la tarda és més tard de l’hora que m’havien dit al matí… Crec que he fet quatre o cinc trucades (sene comptar les del matí, que no m’agafaven). Un seguit de despropòsits que gairebé no puc ni creure!

Només vull que em visitin cinc minuts: fa una setmana que vaig superar un refredat que déu n’hi do (em va durar ben bé dues setmanes), però encara tinc un lleuger mal de gola. M’agradaria que hi fessin un cop d’ull per descartar qualsevol ximpleria (he descobert que, com a embarassada, tinc el sentit paranoide més desenvolupat i m’agradaria conèixer la seva opinió com a professionals sanitàries,  sobretot en el meu cas, que no estic immunitzada de la toxoplasmosi, de la qual ja parlaré en una altra entrada).

Doncs al final em veig obligada a prescindir de la llevadora i anar a la meva metgessa de capçalera, que serà qui em resoldrà aquest dubte i que, si no és competència seva, m’enviarà de nou a la llevadora. I sant tornem-hi!

MALA NIT

Avui no he passat gaire bona nit. De tant en tant em passa… Segons la llevadora, això és normal. Al final de l’embaràs, per motius purament fisiològics: el nostre cigronet (que ja és cigronot) ens prem la bufeta i tenim menys espai per encabir-hi l’orina. Al principi, però, es veu que també passa sovint, ja que els ronyons drenen més del compte per ordre expressa de l’explosió d’hormones que es produeix dins nostre.

Així doncs, en sec, un dia, tot i haver fet pipí cap a les 23 h (acabo de sopar cap a les 21.30 h) i no haver begut gens d’aigua abans d’anar a dormir, em vénen unes ganes irrefrenables d’anar al lavabo de matinada. Potser són les tres, les quatre o les cinc. En definitiva, és mooooolt d’hora!

Molts cops no me’n puc estar i m’aixeco. Erroooooor! El cos s’ho pren com a norma i després em desperto cada nit cap a aquella hora, puntual com un rellotge, com si tingués un despertador biològic (o “bufètic”, ves a saber!).

Quan veus que la cosa es repeteix irremeiablement (com la pel·lícula aquella d’Atrapat en el temps) i que comences el dia feta pols, t’adones que hauries de recuperar el son d’una tirada, per poder estar en forma per a l’endemà, que s’ha de pencar a la feina i a casa.

Com fer-ho? Doncs no aixecant-te. I ja la tenim! Perquè llavors has d’assumir que hauràs de passar tres o quatre nits desvetllant-te i aguantar aquella sensació de “ja no puc més, m’ho faré a sobre!”.

La part bona del procés és que, al final, reeduques la pixera i tornes a dormir d’una tirada. Això sí, a canvi de no dormir gaire bé tres o quatre nits la setmana. Aquest és un dels mooolts preus fisiològics de l’embaràs que hem de pagar. Què hi farem!

Estic embarassada!

Ja he passat la frontera del primer trimestre d’embaràs i m’animo a encetar aquest blog per parlar de tot allò que em passa mentre esperem, pacientment, l’arribada del cigronet.

Fins ara anava amb una mica amb peus de plom, sense dir-ho gaire a ningú, per allò que et diu la llevadora, que els tres primers mesos són els més fràgils per a la gestació. Ara que la cosa sembla que rutlla força bé, estic aquí, disposada a explicar-vos amb pèls i senyals tot allò que té a veure amb l’embaràs.

Ho faig com a forma d’expressió per relacionar-me amb altres (futures) mares que estan passant pel mateix. Però sobretot com a reflexió “en veu alta” de tot allò que em passa pel cap i que experimento en pròpia pell.