MOCS D’URGÈNCIES

Com augurava en l’entrada anterior, he passat una setmana de mocs, mocs i més mocs, i de tos, tos i més tos. I tot plegat, acompanyat d’un ensurt que no vaig saber gestionar…

Resulta que dijous al matí em vaig despertar ben d’hora i em vaig llevar tota esperitada perquè tenia un megaesternut: vaig sortir de l’habitació corrents perquè no volia despertar el F. Total, que me’l vaig aguantar i vaig fer molta força amb la panxa. Què va passar? Doncs que tot plegat em va fer rajar alguna coseta per l’entrecuix. En aquell moment, evidentment, vaig pensar que se m’havia escapat una mica de pipí, però, com que tenia el nas mooooolt tapat i no podia ensumar res, vaig limitar-me a deduir que devia ser això.

Tot dijous van continuar els mocs i al final del dia va arribar la tos. Aquella tos que se’t fica més avall de la gola, que has de tossir amb el coll estirat per treure bé aquella picoreta que et tortura ara sí, ara també. Em vaig ficar al llit amb un arsenal de mocadors sota el coixí i amb un ehem-ehem constant per aclarir-me la gola (odio aquesta etapa del refredat!).

Vaig aconseguir adormir-me. De fet, vaig dormir força estona fins que, de matinada, em vaig despertar de cop i volta perquè vaig notar que em rajava alguna coseta per l’entrecuix. No podia ser! Un altre cop! I jo, un cop desperta, vinga a tossir. Així que vaig sortir de l’habitació cuita-corrents cap al lavabo, per no despertar el F., però, sobretot, per observar el líquid que havia quedat empapat als pantalons del pijama.

Era incolor (si més no, el pijama tenia el mateix color, però pujadet de to. I, passant-hi els dits, no deixava cap rastre), però no sabia si era inolor? (recordeu que tenia el nas tapat com una mala cosa i a les classes prepart ens deien que, davant del dubte, l’olor del líquid era el que ens ajudaria a discernir-ho). Dos cops en dos dies… Ostres: i jo tota la setmana traient tap mucós!… Què era?: pipí o líquid amniòtic?

Als llibres i a les classes prepart es deia que la bossa es podia trencar i que el líquid podia sortir més fàcilment si estaves estirada. Ara bé, podia ser que, quan estiguessis dreta o asseguda, la pressió del caparronet del Cigronet en frenés la sortida. A més, es veu que el líquid es torna a generar al cap de tres hores, de manera que la cosa podia estar rajant tot el sant dia si anava quedant taponat. Estava tan desorientada que fins i tot em vaig estirar a terra per veure si la cosa seguia rajant. I jo vinga a tossir. La vagina estava bastant humida, però no rajava res de res… A més a més, resulta que es pot trencar aigües i no tenir contraccions fins al cap d’un dia o un dia i mig… Aix, quin embolic!

I llavors va començar el meu maldecap: si era pipí, cap problema, només havia tingut una mica d’incontinència. Ara bé: i si era líquid amniòtic i ja feia un dia que havia trencat aigües? “Un dia” volia dir 24 hores i, segons les recomanacions a les classes prepart, el màxim que hauríem d’esperar sense administrar un antibiòtic són 12 hores. I jo, des de la primera pèrdua, ja passava les 20 hores! A veure si per fer-me la valentota resultava que tindria una infecció de mil dimonis!

La tos no parava, així que vaig decidir d’agafar els andivaris (coixí, mocadors i xurro) i cap al sofà hi falta gent. Si era líquid amniòtic, ja no vindria d’unes horetes més. Així doncs, esperaria l’endemà per veure si em tornava a passar.

Vaig aconseguir adormir-me i no em va tornar a passar. Ara bé, l’endemà vaig explicar-li al F. el que m’havia tornat a passar. Suposo que devia veure’m neguitosa i dubtosa per si havia d’anar a l’hospital a descartar coses. Vam decidir anar d’urgències per aclarir-ho. Així doncs, cap a l’hospital hi faltava gent!

A la sala d’espera de l’hospital, em va venir a buscar un noi amb una cadira de rodes:

-No, si puc anar caminant -vaig dir-li en veure’l.

-Protocol de l’hospital -em va respondre sense cap més explicació.

Vaig seure-hi no gaire convençuda i em va portar volant (perquè més que córrer semblava que les rodes de la cadira no toquessin el terra, de tan ràpid com anava; el F. gairebé ni el podia seguir…). Em van atendre de seguida: em van portar a una saleta amb un monitor, que em van connectar a la panxa, i la llevadora em va fer treure la roba de cintura en avall. Em miraria el pH de la vagina i faria un tacte per veure com estava la cosa.

Si havia trencat aigües, es veuria de seguida amb una tireta reactiva. La hi va introduir i… res de res. Semblava que la bossa estava intacta. Va fer l’exploració i va veure que tot anava sobre rodes: el tap mucós es desprenia, el cèrvix s’estava estovant i anava perdent centímetres.

– No trigarà gaire a sortir, aquest nen. Com a molt la setmana 41, però no haurem de provocar res -va sentenciar tot sortint de la sala per tramitar-me l’alta de la urgència.

Al cap de deu minuts va tornar, em va treure les cintes de la panxa i, apa siau, fins a la propera, que ja queda poc.

La veritat és que em vaig quedar més tranquil·la, però vaig estar maleint aquest odiós refredat tota la tornada. Quin ensurt havia tingut, i tot per no poder ensumar el líquid que m’empapava el pijama!

MOCS I MÉS MOCS

Jo ja ho sabia: havia d’acabar l’embaràs amb un nou refredat. I no anava gens mal fixada. Amb aquest ja en van tres!

I és que aquest cap de setmana va fer taaaaan bon temps i jo tinc els peus taaaaaan infladets, que no vaig saber estar-me d’anar lleugereta de roba i amb sandàlies. Si és que sóc un cas i ja m’ho temia!… Perquè feia sol, sí, però també feia aquell airet traïdor que se m’enganxa al coll, que me’l fa posar vermell i que, després…, vinga mocs, i mocs, i mocs, durant quatre o cinc dies. I després vinga tos, i tos, i tos, durant dos o tres dies més. Total: una setmaneta refumuda. Així doncs, és el segon dia que dormo fatal (tret de les despertades habituals) i que moquejo. Per tant, encara me’n queden cinc, de dies de refredat. Aix, quin suplici!…

Doncs bé, sembla que aquests mocs de refredat siguin una mica premonitoris, perquè han vingut acompanyats d’uns altres, de mocs, que no surten ben bé pel nas. I és que crec que estic traient el famós tap mucós. Dic “crec” perquè durant tot l’embaràs he anat deixant anar força flux, però des de dilluns que la cosa sembla més espessa i compacta i, ara fa un moment, fins i tot tenia un coloret marronós que no havia tingut fins ara.

He mirat per internet i la gent comenta de tot: algunes diuen que va sortint de mica en mica, d’altres que surt de cop, unes altres que de vegades té diferents tonalitats segons el moment de la pèrdua… Vaja, que cada dona és un món. L’únic que puc fer és intuir que el flux que deixo anar és part del tap mucós i assumir que la màquina ja havia engegat, però que ara comença a agafar embranzida. Déu no ho vulgui que m’enganxi en ple refredat! (toquem ferro)

TERCERA TONGADA D’ANALÍTIQUES I ESTREPTOCOC

Dimecres la llevadora em va donar els resultats de la tercera tongada d’analítiques, que em vaig fer la setmana  passada: nivell de ferro, perfecte; toxoplasmosi, negatiu, i cultiu d’orina, sense cap anomalia (la prova del sucre no me la van fer perquè les dues anteriors havien sortit correctament i perquè no tinc antecedents familiars de diabetis: digue-l’hi mesura pràctica o retallada sanitària). Sembla que tot va sobre rodes i que no em puc queixar (a part dels turmellots que tinc inflats permanentment o moooooolt inflats si estic gaire estona dreta).

Aquesta visita, però, va ser demanada expressament (no per mi, sinó per la llevadora), perquè ja hi vaig anar la setmana passada per fer la revisió. El cas és que, a la pública (no sé si la privada funciona igual), la setmana 36 de l’embaràs s’ha de fer un cultiu vaginal i rectal per descartar que la futura mare sigui portadora d’un estreptococ (en aquest article de la Viquipèdia s’explica molt bé de què tracta i quines mesures s’han de prendre).

Així doncs, un cop la llevadora em va fer despullar de panxa en avall i va recollir les mostres corresponents per fer-ne el cultiu, va sorgir-me un dubte existencial: i si em poso de part abans que em donin els resultats i en sóc portadora?

No penseu que el meu neguit és gratuït. El cas és que, fins ara, la meva idea era, quan arribés el moment de parir, quedar-me a casa tan de temps com fos possible abans d’anar a l’hospital. És a dir, trencar aigües i aguantar les primeres contraccions entre llegida i llegida, dutxa i dutxa, etc. Ara bé, si en fos portadora, hauria d’anar de pet a l’hospital perquè m’injectessin l’antibiòtic.

Com que de bons professionals n’hi ha a tot arreu, la llevadora em va confirmar que tindrien els resultats del cultiu en tres dies. Així doncs, dilluns ja en sabrien alguna cosa. Em va convidar que llavors truqués a la llevadora de torn (que no era ella) i que li demanés els resultats per saber com hauria d’actuar en cas positiu.

Tot i així, va afegir, en el pitjor dels casos (és a dir, que en fos portadora, em posés de part i no arribés a temps a l’hospital perquè m’apliquessin l’antibiòtic), l’únic que passaria és que, en lloc de punxar-me a mi, haurien de punxar el Cigronet.

Bé, doncs així tenim les coses. Sort que la meva màxima és “sobre la marxa”…

RECTA FINAL

Per fi ha arribat l’hora de trencar amb la rutina (sobretot laboral) i de començar a prendre temps i descansar per encarar el tram final de l’embaràs. Estic de 35 setmanes (me’n falta una per als 8 mesos) i avui enceto el primer dia de la baixa abans del part.

És un tràmit que tenia pensat de feia temps: tant si em trobava bé com malament, l’últim mes d’embaràs pensava passar-lo amb més calma (descans, passejos, tràmits d’última hora, arreglant la casa fent gala de la síndrome del niuet…).

Tot i així, encara que no ho hagués volgut fer així, hem veig obligada a fer-ho igualment. No és que estigui malament, però les xacres finals de l’embaràs comencen a fer efecte: el Cigronet creix i el cos ho palesa. En el meu cas, fa més de dues setmanes que tinc uns turmells com dues bótes! I no baixa la inflor ni amb aigua freda, ni amb els peus en alt, ni res de res! No fa mal, però és molest. Imgineu-vos-ho: ja no puc dur les sabates de sempre i l’únic calçat amb què em trobo còmoda són les vambes, ben obertes i balderes.

Així doncs, he demanat hora per a demà a cal metge de capçalera perquè em tramiti la baixa. Serà el “document oficial” perquè pugui encarar la recta final d’aquest viatge taaaaan emocionant! (que no s’acabarà aquí, esclar: arribarem a port i tornarem a salpar! I vull agafar-ho amb moltes forces).

DEAR MR. BRAXTON?

Benvolgut senyor,

Com a metge, al segle XIX va descriure un tipus de contraccions uterines que s’han fet famoses arreu i que han perdurat en la història de la obstetrícia (i que, per cert, són el maldecap de tota embarassada, sobretot de la primerenca!). Per aquest motiu, us adreço aquesta amable carta, tot i que no sé si sou el destinatari adient per resoldre les meves molèsties.

Us explico el meu cas perquè l’atengueu adientment si fos el cas: d’ençà d’uns dies, quan em desperto a la nit (cosa que passa dia sí, dia també), sento com una petita molèstia als ovaris i, de vegades, a la zona lumbar. La molèstia és com un mal continuat, semblant al principi d’un dolor de regla.

Com que no puc transmetre fidelment aquesta sensació als professionals de la salut, he fet diverses càbales i he arribat a les següents conclusions:

1- Potser és que m’arronso massa i faig pressió contra el Cigronet, que, com que està col·locadet cap per avall, pressiona a la vegada contra certs òrgans del meu cos (esclar!, pobret, cada cop té menys i menys espai per bellugar).

2- Potser és que començo a tenir uns dies pesats i se’m carrega aquesta zona a l’hora de dormir perquè no em poso el xurro prou bé perquè els ronyons i l’esquena quedin prou alineats, i no tingui molèsties.

3- Potser també és per la maquinària (estic de 34 setmanes, és a dir, a cinc dies del vuitè mes!!), que es posa en marxa i comença a donar els primers indicis que la cosa s’acosta irremeiablement.

Esperant rebre la vostra inestimable resposta, us saludo atentament.

Una mare primerenca

3a ECOGRAFIA

Avui hem anat a fer la tercera ecografia del Cigronet. Han trigat mitja hora ben bona per agafar-nos (no sé què devia passar avui, però hi havia més gent que a la guerra!), però ha valgut la pena.

M’he estès a la llitera, panxa descoberta, m’han untat amb el gel i frega que fregaràs amb l’aparell aquell amunt i avall. La ginecòloga que ens ha atès avui era molt maca i ens ha dit que tot està perfecte: està tot ben formadet, pesa uns 2,300 kg i tenim el Cigronet ben col·locadet cap per avall. És a dir, tot preparat per a la ignició!

Aix, que s’apropa el moment!

CANVIS FÍSICS “AMAGATS”

Quan una dona queda prenyada, els canvis físics visibles, sobretot a l’hivern, es redueixen a “més panxa”, “més pits” i, en alguns casos, “més cul” (a part que et pugui canviar la fesomia). Això ho veu tothom.

Ara bé, després hi pot haver altres canvis “amagats” sota la roba que passen desapercebuts i que són realment incòmodes o que sobten. Jo n’he tingut un de cada.

El canvi incòmode és la inflor de turmells i peus que tinc de fa tres o quatre dies. Justament, en l’última classe de prepart en vam parlar i jo n’estava tan cofoia, de no tenir-ne. Doncs, paf!, tres o quatre dies més tard, em noto els mitjons (que intento dur els més balders) ben clavadets a la pell. Fins i tot la vora dels botins! Ara vaig amb les sabates mig descordades i tot el dia que bellugo els peus o intento tenir-los en alt.

El canvi que em va sobtar el vaig detectar fa un parell o tres de setmanes. I és que un matí, acabant de fer pipí, quan em vaig eixugar, vaig notar els llavis majors de la vulva inflats com dos globus. Vaig quedar una mica astorada, però vaig pensar que seria normal. Avui tenia visita a ca la llevadora i l’hi he comentat: aquesta inflor és ben normal. Són els músculs de la zona pèlvica que comencen a fer espai i, de vegades, els podem notar inflats, com si volguessin sortir cap enfora. (He de dir, a més, que aquest canvi va venir precedit d’una primera molèstia que es convertia en una mica de dolor a la zona pèlvica, com si l’os de dins o la mateixa vulva es volgués partir pel mig.)

I és que hi ha certs canvis que només podem conèixer si ens els expliquen (cosa que no han fet amb mi) o si els vius en primera persona.

SESSIONS DE PREPARACIÓ AL NAIXEMENT (2)

Avui he assistit a la segona sessió de classes per a la preparació al naixement i, a diferència del darrer dia, n’he sortit moooolt satisfeta. I us preguntareu “per què, si l’altre dia dubtava a continuar?”.

Doncs molt fàcil: avui hem fet una dinàmica de grup que ha estat molt instructiva i m’ha mostrat, de manera empírica, un fet que intuïm i que tots els pediatres pregonen: el contacte físic, auditiu i olfactiu amb el nostre nadó.

Us explico què em fet: és una activitat que s’anomena “joc dels sentits” i es fa per parelles. Partint de la màrfega on estan asseguts, un dels membres ha de dur els ulls embenats (l’anomenarem A) i l’altre fa de guia (B). (Jo he fet d’A.) Amb els ulls tapats, A es deixa guiar per B, que l’agafa fermament per la cintura i les espatlles, li acarona la mà… B es deixa fer perquè confia en A.

Ara bé, de cop i volta, B s’allunya d’A, amb la qual cosa A es queda quiet, perquè té por de xocar i comença a sentir veus i sorolls estranys (els que fan d’A fan anar sonalls i es belluguen ràpidament per la sala, de manera que B se sent desorientat).

Després de l’abandonament i els sorolls, B torna amb A i, agafant-lo un altre cop per la cintura i les espatlles fermament, el condueix a la màrfega on es trobava i el fa asseure-s’hi. Li dóna algunes coses per menjar i, després, l’abraça i el bressola. B se sent reconfortat, perquè ja no ha de quedar-se sol, palplantat, sense saber què fer ni on anar, i agraeix l’abraçada que li regala A.

Doncs bé: tot plegat és un símil de com se sent un nadó quan es troba sol, sense el contacte dels pares (A és el nadó i B són els pares). I ben bé, he pogut entendre què li passa pel cap quan es troba sol, desorientat… I és que, quan era amb els ulls tapats, sense la guia d’A, m’he sentit molt feble, desorientada, desubicada… I jo sóc adulta i entenc la situació, però un nadó acabat de néixer o amb pocs mesos, el qual fins feia poc tenia totes les necessitats cobertes, de cop i volta es pot trobar en certes situacions estranyes. I ploren. Però no ploren per marraneria, sinó per desempar.

I el millor per mitigar-lo és el contacte. Així que, pares i mares, mantingueu molt el contacte físic amb els vostres fills i no us deixeu convèncer per mètodes miraculosos ni llegendes urbanes. Els vostres nadons i vosaltres mateixos ho agraireu!

SESSIONS DE PREPARACIÓ AL NAIXEMENT

Avui he assistit a la meva primera sessió de preparació al naixement (o educació maternal o classes prenatals o…). Abans de començar, he decidit que, si la trobava una pèrdua de temps, no assistiria a cap altre més.

La d’avui ha estat una sessió de dues hores i escaig, i n’he sortit mitjanament contenta, però sobretot molt sorpresa.

He quedat “mitjanament contenta”, perquè, per una banda, gairebé totes (i tots: només hi havia tres acompanyants mascles) érem noves i, per tant, hem començat la dinàmica de grup des del principi (presentacions, informació inicial, etc.), de manera que he tingut la sensació que no m’havia perdut res. D’altra banda, però, no han explicat res de l’altre món que no hagués llegit ja als llibres que m’he cruspit o que m’estic cruspint, o que hagi demanat a la visita mensual de la llevadora. A més, ens han passat el temari de les sessions i hi ha aspectes que trobo superflus i d’altres que, depenent de com s’enfonquin, poden ser prou interessants. Per tant, em farà falta una altra sessió per definir-ho.

I he quedat “sorpresa”, perquè la gent explicava les seves experiències (actuals i previes). En aquest sentit, avui he conegut casos diversos que m’han a fer-me una petita idea de la nostra sanitat (entenent tant la pública com la privada): hi havia gent d’aquí, de la resta de l’Estat i de fora, i he pogut comprovar que, realment, tenim una sanitat de collons (malgrat les retallades!).

Us en faig cinc cèntims: hi havia una noia de Rumania que va tenir el primer fill al seu país. Doncs us podeu creure que allà no deixen que hi entri cap acompanyant ni a la sala de parts ni a l’habitació; que, després, quan tens el nadó, se l’emporten i no te’l tornen fins que has de marxar de l’hospital (ni tan sols s’hi pot estar amb el pare o amb alguna àvia; simplement els l’ensenyen per una finestreta i llestos!), i que a l’habitació hi pots estar amb set, vuit o fins i tot deu dones més?!!!  Un drama, segons la meva idea de parir!…

La meva sorpresa també ha estat per les edats de les embarassades: n’hi havia de força més jove que jo, amb vint-i-pocs, que repetien o, fins i tot, que anaven ja pel tercer!!! I m’he emportat la impressió que l’edat i el nivell educatiu hi anaven de la maneta (“perdoneu, però algú ho havia de dir!”). Potser és que les que hem estudiat durant anys (carrera, postgraus, màsters…) no hi hem trobat el moment idoni, i ens plantem amb trenta-i-un-quants (33 en el meu cas), i l’un per l’altre i tot està per fer!

Així doncs, dilluns que ve hi tornaré. A veure què m’hi trobo.

ECOGRAFIES 4D (3)

Dimecres el F. i jo vam tornar a la clínica per repetir l’ecografia 4D. I, per fi, el Cigronet sembla que s’hi va mig avenir per sortir bé a la foto (encara tenia els bracets a prop de la cara, però, tot i que va costar, se li va poder veure força bé).

Ara ja pesa 1.400 grams i trobo que està maquíssim (què ha de dir la seva mare, oi?). Mireu, mireu: