RECTA FINAL

Per fi ha arribat l’hora de trencar amb la rutina (sobretot laboral) i de començar a prendre temps i descansar per encarar el tram final de l’embaràs. Estic de 35 setmanes (me’n falta una per als 8 mesos) i avui enceto el primer dia de la baixa abans del part.

És un tràmit que tenia pensat de feia temps: tant si em trobava bé com malament, l’últim mes d’embaràs pensava passar-lo amb més calma (descans, passejos, tràmits d’última hora, arreglant la casa fent gala de la síndrome del niuet…).

Tot i així, encara que no ho hagués volgut fer així, hem veig obligada a fer-ho igualment. No és que estigui malament, però les xacres finals de l’embaràs comencen a fer efecte: el Cigronet creix i el cos ho palesa. En el meu cas, fa més de dues setmanes que tinc uns turmells com dues bótes! I no baixa la inflor ni amb aigua freda, ni amb els peus en alt, ni res de res! No fa mal, però és molest. Imgineu-vos-ho: ja no puc dur les sabates de sempre i l’únic calçat amb què em trobo còmoda són les vambes, ben obertes i balderes.

Així doncs, he demanat hora per a demà a cal metge de capçalera perquè em tramiti la baixa. Serà el “document oficial” perquè pugui encarar la recta final d’aquest viatge taaaaan emocionant! (que no s’acabarà aquí, esclar: arribarem a port i tornarem a salpar! I vull agafar-ho amb moltes forces).

3a ECOGRAFIA

Avui hem anat a fer la tercera ecografia del Cigronet. Han trigat mitja hora ben bona per agafar-nos (no sé què devia passar avui, però hi havia més gent que a la guerra!), però ha valgut la pena.

M’he estès a la llitera, panxa descoberta, m’han untat amb el gel i frega que fregaràs amb l’aparell aquell amunt i avall. La ginecòloga que ens ha atès avui era molt maca i ens ha dit que tot està perfecte: està tot ben formadet, pesa uns 2,300 kg i tenim el Cigronet ben col·locadet cap per avall. És a dir, tot preparat per a la ignició!

Aix, que s’apropa el moment!

CRISI A LA SANITAT PÚBLICA

Que la sanitat pública està en crisi (econòmica i de model) és sabut de tothom. Però com exemplificar-ho perquè en tinguem constància? Doncs jo us en puc fer cinc cèntims.

L’altre dia la llevadora em van lliurar un full amb la llista de les coses que hem de portar a l’hospital, per al dia (o dies) després del part. Per començar, el full diu que “l’ingrès hospitalari per un part vaginal és de 48 hores”. Fins aquí perfecte. Ara bé: “i per una cesàrea 4 dies”. Doncs aquí la llevadora va ratllar el 4 i va fer una fletxeta al marge que ho rectificava: hi va posar “3-4 dies”. Per tant, entenc que, si et trobes bé, al tercer dia cap a casa hi falta gent!

En segon lloc, hi tenim la bossa del bebè. El Cigronet haurà de portar una bosseta amb les seves coses: roba còmoda (rentada i sense etiquetes), roba interior d’una o dues peces, mitjons de llana o cotó (segons la temporada), manta o similar i (ara ve la retallada sanitària!) bolquers i tovalloletes humides. Almenys, tenen la deferència d’indicar que “l’hospital dispensarà els estris per al bany i la cura del melic durant l’ingrés”.

I no acaba aquí la cosa. Si per al nadó hi ha restriccions, la mare tampoc no se’n salva: sabatilles antilliscants (tancades), estris per a la higiene personal, eixugador de viatge, pijama o camisa de dormir, roba interior i (aquí la tenim!) compreses postpart.

Bé, esperem que la cosa quedi aquí, en quatre complements higiènics… Porca miseria!

SESSIONS DE PREPARACIÓ AL NAIXEMENT (2)

Avui he assistit a la segona sessió de classes per a la preparació al naixement i, a diferència del darrer dia, n’he sortit moooolt satisfeta. I us preguntareu “per què, si l’altre dia dubtava a continuar?”.

Doncs molt fàcil: avui hem fet una dinàmica de grup que ha estat molt instructiva i m’ha mostrat, de manera empírica, un fet que intuïm i que tots els pediatres pregonen: el contacte físic, auditiu i olfactiu amb el nostre nadó.

Us explico què em fet: és una activitat que s’anomena “joc dels sentits” i es fa per parelles. Partint de la màrfega on estan asseguts, un dels membres ha de dur els ulls embenats (l’anomenarem A) i l’altre fa de guia (B). (Jo he fet d’A.) Amb els ulls tapats, A es deixa guiar per B, que l’agafa fermament per la cintura i les espatlles, li acarona la mà… B es deixa fer perquè confia en A.

Ara bé, de cop i volta, B s’allunya d’A, amb la qual cosa A es queda quiet, perquè té por de xocar i comença a sentir veus i sorolls estranys (els que fan d’A fan anar sonalls i es belluguen ràpidament per la sala, de manera que B se sent desorientat).

Després de l’abandonament i els sorolls, B torna amb A i, agafant-lo un altre cop per la cintura i les espatlles fermament, el condueix a la màrfega on es trobava i el fa asseure-s’hi. Li dóna algunes coses per menjar i, després, l’abraça i el bressola. B se sent reconfortat, perquè ja no ha de quedar-se sol, palplantat, sense saber què fer ni on anar, i agraeix l’abraçada que li regala A.

Doncs bé: tot plegat és un símil de com se sent un nadó quan es troba sol, sense el contacte dels pares (A és el nadó i B són els pares). I ben bé, he pogut entendre què li passa pel cap quan es troba sol, desorientat… I és que, quan era amb els ulls tapats, sense la guia d’A, m’he sentit molt feble, desorientada, desubicada… I jo sóc adulta i entenc la situació, però un nadó acabat de néixer o amb pocs mesos, el qual fins feia poc tenia totes les necessitats cobertes, de cop i volta es pot trobar en certes situacions estranyes. I ploren. Però no ploren per marraneria, sinó per desempar.

I el millor per mitigar-lo és el contacte. Així que, pares i mares, mantingueu molt el contacte físic amb els vostres fills i no us deixeu convèncer per mètodes miraculosos ni llegendes urbanes. Els vostres nadons i vosaltres mateixos ho agraireu!

SESSIONS DE PREPARACIÓ AL NAIXEMENT

Avui he assistit a la meva primera sessió de preparació al naixement (o educació maternal o classes prenatals o…). Abans de començar, he decidit que, si la trobava una pèrdua de temps, no assistiria a cap altre més.

La d’avui ha estat una sessió de dues hores i escaig, i n’he sortit mitjanament contenta, però sobretot molt sorpresa.

He quedat “mitjanament contenta”, perquè, per una banda, gairebé totes (i tots: només hi havia tres acompanyants mascles) érem noves i, per tant, hem començat la dinàmica de grup des del principi (presentacions, informació inicial, etc.), de manera que he tingut la sensació que no m’havia perdut res. D’altra banda, però, no han explicat res de l’altre món que no hagués llegit ja als llibres que m’he cruspit o que m’estic cruspint, o que hagi demanat a la visita mensual de la llevadora. A més, ens han passat el temari de les sessions i hi ha aspectes que trobo superflus i d’altres que, depenent de com s’enfonquin, poden ser prou interessants. Per tant, em farà falta una altra sessió per definir-ho.

I he quedat “sorpresa”, perquè la gent explicava les seves experiències (actuals i previes). En aquest sentit, avui he conegut casos diversos que m’han a fer-me una petita idea de la nostra sanitat (entenent tant la pública com la privada): hi havia gent d’aquí, de la resta de l’Estat i de fora, i he pogut comprovar que, realment, tenim una sanitat de collons (malgrat les retallades!).

Us en faig cinc cèntims: hi havia una noia de Rumania que va tenir el primer fill al seu país. Doncs us podeu creure que allà no deixen que hi entri cap acompanyant ni a la sala de parts ni a l’habitació; que, després, quan tens el nadó, se l’emporten i no te’l tornen fins que has de marxar de l’hospital (ni tan sols s’hi pot estar amb el pare o amb alguna àvia; simplement els l’ensenyen per una finestreta i llestos!), i que a l’habitació hi pots estar amb set, vuit o fins i tot deu dones més?!!!  Un drama, segons la meva idea de parir!…

La meva sorpresa també ha estat per les edats de les embarassades: n’hi havia de força més jove que jo, amb vint-i-pocs, que repetien o, fins i tot, que anaven ja pel tercer!!! I m’he emportat la impressió que l’edat i el nivell educatiu hi anaven de la maneta (“perdoneu, però algú ho havia de dir!”). Potser és que les que hem estudiat durant anys (carrera, postgraus, màsters…) no hi hem trobat el moment idoni, i ens plantem amb trenta-i-un-quants (33 en el meu cas), i l’un per l’altre i tot està per fer!

Així doncs, dilluns que ve hi tornaré. A veure què m’hi trobo.

ECOGRAFIES 4D (3)

Dimecres el F. i jo vam tornar a la clínica per repetir l’ecografia 4D. I, per fi, el Cigronet sembla que s’hi va mig avenir per sortir bé a la foto (encara tenia els bracets a prop de la cara, però, tot i que va costar, se li va poder veure força bé).

Ara ja pesa 1.400 grams i trobo que està maquíssim (què ha de dir la seva mare, oi?). Mireu, mireu:

ECOGRAFIES 4D (2)

Com ja vaig comentar en una entrada anterior, avui toca parlar de la visita per a l’ecografia 4D que vam fer dimecres passat.

A les 17.50 h vam arribar el F. i jo a la clínica, com dos claus, puntuals per tenir temps d’anar a lavabo i que ens atenguessin amb el ventre el més buit i mal·leable possible. La nostra puntualitat no es va veure gens recompensada, ja que ens van cridar mitja hora més tard, després de veure l’entrada i la sortida constant d’una noia (va resultar ser la ginecòloga) a una altra consulta.

Vaig anar al taulell per saber què passava i es van excusar dient que la visita anterior s’havia allargat, que les ecografies 4D eren imprevisibles i que la cosa anava com anava. Com que, últimament, he desenvolupat la facultat de l’empatia, em vaig conformar amb aquesta explicació (tot i que he de reconèixer que odio que em donin hora i que, després, se la passin pel folre).

Vam esperar cinc minutets més i la noia-ginecòloga ens va cridar. Vam entrar a la sala i em vaig estirar. Mentre m’arromangava el jersei i els pantalons per deixar la panxota descoberta, la ginecòloga ens va explicar que havien tingut un problema amb un cable de la màquina que faríem servir per veure el Cigronet i que havia fet mans i mànigues per trobar-hi remei: canviar un cable que s’havia espatllat. Semblava que llavors estava tot en ordre.

Em va tirar el gel fresquet per la panxa i em va untar lliscant l’aparell que canalitza les imatges amunt i avall, i va encendre el monitor: la primera imatge era en 2D i, com de costum, no vaig saber veure-hi gairebé res. Ella vinga explicar aquí hi ha el cap, aquí un braç… Renoi, com em costa! Llavors, per l’ordinador, limita una part de la imatge que es veu pel monitor i transforma aquella àrea en imatges 3D. Tatxaaaaan! El Cigronet amb les mans a la cara, força de costat, que gairebé no se li veia ni la galtona. Ooooooh! Quina imatge, quina sensació! Inexplicable!

La ginecòloga va dir que la imatge no era gens bona, que semblava que “no estava per fotos”. Va picar-me la panxa perquè es bellugués. Però res de res! Ni tan sols es va molestar a moure els bracets. Va tornar a picar. I res, noi!, tossut com una mula. Es veu que estava molt a gust en aquella posició i no tenia ganes de canviar. Ves per on, si estava tan bé, s’havia de treure les manetes de la cara!… La ginecòloga va mirar d'”enganyar-lo”, fent-me tombar cap a un costat, per veure si, així, canviava de postura. Però ni així! Cabut com sa mare!

La ginecòloga, per fer temps per si canviava de posició, va fer unes medicions (cap, extremitats, tronc…) i ens va dir que pesava gairebé un quilo. Un quilet de Cigronet a la meva panxolina! (I, doncs, d’on carai havien sortit els altres nou quilos que duia a sobre i que em començaven a fer panteixar quan pujava les escales dels dos pisos fins arribar a casa!…)

Com que vaig veure que mesurava, vaig deixar caure allò de la calcificació, per si m’aclaria alguna cosa. I, sorpresa!, es va posar a analitzar-li l’estructura del cor: foto amunt, foto avall, sorollet de tecles introduint dades… Ens va dir que, si hi havia estat, ara ja no hi era. Per tant, tal com ens havia dit el ginecòleg de la Seguretat Social, res d’important, i, tal com vaig mirar per internet, que acabaria desapareixent durant la formació del Cigronet.

Després de continuar provant la fotogènia del nostre fill (vam estar-nos-hi ben bé vint minuts!), la ginecòloga va dir que millor desistir i provar-ho en una altra sessió (en aquesta clínica et concedien dos intents més), que programaríem dues o tres setmanes més enllà, per enganxar-lo ja cap per avall, quan estigués començant a col·locar-se per a la “sortida”.

Així doncs, vam tornar a demanar hora al taulell. Ens van donar la targeteta amb la informació de la próxima visita i adéu, gràcies i fins a la propera. No vam pagar ni un duro i vam quedar ben contents! (Propera entrega “missió eco 4D Cigronet fotogènic” a partir del 20 de febrer.)

ECOGRAFIES 4D (1)

Fa temps que estem pensant de fer-nos una ecografia 4D i, per fi, tenim el centre escollit i l’hora reservada. Fins a arribar aquí, però, he hagut de peregrinar per pàgines web i fòrums, de trucar a diverses clíniques, de demanar consell a amics i coneguts… perquè enlloc deien el mateix i per aclarir què coi passava.

Per això, abans de parlar de l’ecografia 4D que em faré, he pensat que estaria bé fer una petita apreciació que us pot ajudar si esteu dubtant a fer-vos aquesta ecografia. Bé, de fet, tinc dues apreciacions per fer: d’una banda, establir la diferència que hi ha entre una ecografia 2D, una 3D i una 4D, i, de l’altra, aclarir quins serveis s’inclouen en una ecografia 4D, atès que cada clínica és un món (diferents serveis, diferents preus, diferents condicions…). Comencem?

A part de les aplicacons mèdiques específiques (que desconec completament, sóc absolutament llega en medicina), visualment és ben senzill: les ecografies 2D són bidimensionals i representen aquell reguitzell de llums i ombres, en blanc i negre, que podem veure quan el ginecòleg gira el monitor i veus un cigronet a la pantalleta. Per la seva banda, les ecografies 3D són ecografies tridimensionals, és a dir, imatges on es perceben les formes relativament ben definides i els volums del cigronet. En el cas de les 4D, és el mateix que les 3D, però amb la diferència que les imatges es presenten en una seqüència i, llavors, apareixen en moviment.

Quan vaig començar a buscar informació per decidir el centre en el qual ens faríem l’ecografia, vaig mirar de fer dos passos: buscar informació per internet i trucar a la clínica per demanar hora. Ara bé, com veureu, el procés es va allargar una mica més.

Així doncs, el primer que vaig fer és entrar als webs i fòrums de mares per veure què hi deien. Qui millor que una mare per parlar-ne amb propietat? (grau de satisfacció, setmana d’embaràs, serveis, preus, centres…).

Després de navegar per diversos llocs, vaig adonar-me, amb estupefacció, que el mercat de les ecografies 4D era força variat (sobretot quant a preus i serveis). Així que vaig pensar que el millor seria trucar-hi. Em va ajudar? Doncs d’aquella manera, perquè cada una (UEC de Vic, Centre Mèdic Mogent de Llinars del Vallès, Dexeus, Tecknon i una clínica d’Esplugues de Llobregat el telèfon de la qual em van passar) em va dir coses diferents: que si a tantes setmanes, que si tants minuts de vídeo, que si entregaven o no fotos impreses, que si incloïen o no un informe diagnòstic… I jo sense criteri propi definit!

Per treure’n l’entrellat (com comento en l’entrada anterior), vaig pensar que la llevadora m’ajudaria a resoldre dubtes i, en certa manera, ho va fer: havia de sospesar jo mateixa els pros i els contres de la prova. I això és el que vaig fer.

Després de sintetizar tot el que havia llegit i escoltat, vaig concloure el següent:

CARACTERÍSTIQUES COMUNES:

1- Totes les ecografies 4D són de pagament (encara que tinguis mútua/assegurança mèdica).

2- Els preus a Barcelona són més cars que a la perifèria.

3- Totes et lliuren un CD amb una gravació i unes fotos.

4- Totes deixen fer la visita com a mínim amb un acompanyant.

5- Si no es veu bé (perquè no es deixi veure o pel que sigui), es pot repetir l’ecografia. Passat els intents, tant sí com no, pagues i adéu-siau!

CARACTERÍSTIQUES DIVERGENTS:

1- Els minuts de la gravació poden variar, segons si el cigronet es deixa veure millor (en aquest cas poden ser 10/15 minuts) o pitjor (llavors els minuts poden augmentar).

2- Hi ha llocs en què et lliuren fotos impreses.

3- En cas que no es vegi bé, la repetició de l’ecografia pot variar en el nombre d’intents: del que jo vaig consultar, variava d’un intent a tres (és a dir, una visita més o tres).

4- El nombre d’acompanyants també pot variar: n’hi ha que només hi pot entrar una persona, n’hi ha que dues, n’hi ha que tres i, fins i tot, n’hi ha que poden entrar les que vulguin en torns d’una en una fins que s’acabi l’ecografia.

5- Hi ha clíniques que, a més del CD, et lliuren un informe mèdic (o control ecogràfic) amb les dades del cigronet (el mateix que fan a l’ecografia de les 20 setmanes).

6- Els preus varien segons la geografia i el renom del centre. Per exemple: a Vic i Llinars, 90 €; a la Tecknon, 165 €; a Esplugues, 150 €, i a la Dexeus, 240 €.

7- Les setmanes d’embaràs per fer-se l’ecografia ronden entre la setmana 22 i la 30, però cada centre estableix un termini concret: de la 22  a la 27, de la 24 a la 30…

Finalment, sospesant tota aquesta informació, vaig decidir-me per la proximitat i pel boca-orella: tinc un familiar que treballa als serveis mèdics i em va donar les dades d’una clínica que coneixia. Vaig trucar-hi i, amb la informació que tenia, em va fer el pes:

Diagnosi Mèdica Creu Blanca (Barcelona)

Preu: 140 € (a la pàgina web hi diu 160 €; no en feu cas, està equivocat)

Setmana: entre la 26 i la 30

Serveis: CD amb vídeo de 15 minuts i fotografies, 2 intents més si no es veu bé

La setmana que ve ja us ho explicaré, com ha anat la cosa!

ON TIME

Dijous passat vaig tornar a ca la llevadora. Era la visita “quadrisetmanal” corresponent. A més, però, em desxifrava i interpretava els resultats de les últimes analítiques. Segons el que va veure, està tot correcte.

Com que sóc molt endreçadeta i m’agrada tenir-ho tot al dia, vaig aprofitar la visita per resoldre algunes coses, entre les quals hi havia la visita al dentista i l’aclariment de dubtes quant a les ecografies 4D (de fet, feia un parell de setmanes que rebuscava entre els fòrums de mares, trucava a les clíniques i preguntava a amics i coneguts, i no n’acabava de treure’n l’entrellat. Qui millor que la llevadora per informar-me’n?).

Pel que fa al dentista, es veu que hi havia d’haver anat durant el primer trimestre. Ah!, molt bé! I a mi qui m’havia d’avisar o fer un volant perquè hi anés? Ningú no me n’havia dit res, i sort que vaig demanar-ho! Total, que ara ja no hi puc anar, perquè sóc “fora de termini” per culpa de la seva incompetència organitzativa. Un desastre! (Encara dubto si és incompetencia organitzativa o estratègia pressupostària…)

Quant a les ecografies 4D (en una altra entrada en parlaré més extensament), la llevadora em va acabar dient que eren “una atracció de fira”. M’explico: els pares no assisteixen a la prova ecogràfica com a mesura diagnòstica ni res per l’estil, ja que normalment no es fan informes (a més, segons la llevadora, l’ecografia de les 20 setmanes és prou exhaustiva i determinant com per fer-ne una altra un mes o un mes i mig després per obternir-ne uns resultats pràcticament idèntics, tret de les mides, és clar!). Simplement, se la fan per poder veure amb dos o tres mesos d’antelació el seu nadó (la carona, les mans, l’expressió, els moviments…).

Tot i així, la llevadora em va remarcar que, si ens volem gastar aquests diners, endavant!, que ho podríem prendre com una prova diagnòstica extra. Per què? Doncs perquè, a més del record prenatal, en l’hipotètic cas que el ginecòleg veiés alguna “cosa estranya” durant l’ecografia, estaria obligat a avisar els pares perquè es fessin proves per analitzar la “cosa estranya” que hagués detectat (beneït jurament hipocràtic!). D’aquesta forma, l’ull mèdic ve implícit en la visita.

I com podem estar-ne segurs, que ens avisaran? (hi ha gent molt hipòcrita malgrat el jurament hipocràtic). En aquest sentit, si el nostre fill nasqués amb alguna “cosa estranya”, visible a les imatges que ens entreguen, es podria denunciar la clínica i al ginecòleg li cauria el pèl. I amb un vídeo i unes fotos a les mans fets en un centre i per una persona amb noms i cognoms no se la voldrien jugar pas. (És una mica bèstia això que explico, però, tenint en compte la societat de consum i arribista en què vivim, val més tenir certes coses clares, oi que m’enteneu?)

MATÍ D’URGÈNCIES

Ahir al matí van persistir les molèsties a la boca de l’estómac i vaig pensar, saps què?, anirem a veure la llevadora.

Vaig trucar al meu CAP i, sorpresa!, l’administrativa que em va atendre em va dir que no hi hauria  llevadora en tot el dia i que, de fet, no n’hi hauria fins dilluns. Fins dilluns?!, em vaig exclamar. Molt amablement, l’administrativa em va convidar que anés a saturar les urgències de l’hospital comarcal.

He de confessar que sóc anti-tinc-un-esternut-me’n-vaig-d’urgències, però, atenent les circumstàncies i sentint-me responsable de la salut del meu Cigronet, no m’ho vaig haver de pensar dos cops. Vaig agafar els andivaris i cap a urgències falta gent!

Només arribar, em vaig sentir molt privilegiada, la veritat: de seguida que vaig exposar el meu cas, no em va caldre ni seure a la sala d’espera, perquè de seguida em van cridar per ser atesa a  la sala de triatge. Els vaig explicar què em passava i em van enviar directament a les llevadores. Crec que l’etiqueta “embarassada” té prioritat davant de qualsevol altre incident.

Les llevadores d’aquest hospital (imagino que com a tots els hospitals) es troben a la sala de parts. Així doncs, sentint de fons uns esgarips d’una mare que estava parint, em van començar a fer proves: un potet d’orina (per descartar una infecció), tres quarts a les mal anomenades* corretges (per descartar contraccions) i un tacte vaginal (per comprovar que el Cigronet estava tancadet i ben tancadet a la seva bossa). Tot perfecte!

Segons la llevadora que em va atendre i el ginecòleg, que va aparèixer al final de tot per firmar l’informe d’alta, les tibantors que sentia a la boca de l’estómac podien ser causades pel fet que ara, el Cigronet, està en fase de creixement. És a dir, ara ja està format i l’únic que fa és augmentar de mida.

Per tant, davant d’aquest augment de volum, el cos, com que és savi, fa tant d’espai com li és possible. I una de les “ampliacions” consisteix a eixamplar la inclinació de les costelles, que es tiren lleugerament cap enfora, de manera que els lligaments que s’hi ancoren s’allarguen i poden fer aquesta sensació de tibantor**. Si, a més, hi afegim l’efecte contrari, és a dir, estar molta estona dretes o incorporades, fent força amb els músculs del ventre per mantenir-nos rectes, en vertical, exercim una força contraria. Així doncs, per una banda, el cos tiba els lligaments cap enfora i, de l’altra, nosaltres els contraiem. Resultat: tibantor als músculs del ventre i possible malestar.

Quin és el remei que em van donar? Doncs prendre’m les coses amb calma (no tantes feinetes seguides) i fer més repòs, per donar temps i espai al cos a ressituar-se. I dit i fet, dues tardes de feineta modera, repòs generós i unes sessions de ioga han fet que avui estigui com nova!

Si us sentiu “pesades”, pareu, estireu-vos i feu respiracions amb el ventre. Ja veureu com tot millora!

*Potser en una altra època sí que ho eren, de corretges. El que a mi em van posar és una goma al voltant de la cintura que va lligada a un plàstic rodó, com si fos un botó de la mida d’una mandarina. Tot plegat, va endollat a una màquina que analitza l’activitat del ventre.

**Altres dones embarassades senten aquesta tibantor a la part del melic, als engonals o a la cadera.