DEAR MR. BRAXTON?

Benvolgut senyor,

Com a metge, al segle XIX va descriure un tipus de contraccions uterines que s’han fet famoses arreu i que han perdurat en la història de la obstetrícia (i que, per cert, són el maldecap de tota embarassada, sobretot de la primerenca!). Per aquest motiu, us adreço aquesta amable carta, tot i que no sé si sou el destinatari adient per resoldre les meves molèsties.

Us explico el meu cas perquè l’atengueu adientment si fos el cas: d’ençà d’uns dies, quan em desperto a la nit (cosa que passa dia sí, dia també), sento com una petita molèstia als ovaris i, de vegades, a la zona lumbar. La molèstia és com un mal continuat, semblant al principi d’un dolor de regla.

Com que no puc transmetre fidelment aquesta sensació als professionals de la salut, he fet diverses càbales i he arribat a les següents conclusions:

1- Potser és que m’arronso massa i faig pressió contra el Cigronet, que, com que està col·locadet cap per avall, pressiona a la vegada contra certs òrgans del meu cos (esclar!, pobret, cada cop té menys i menys espai per bellugar).

2- Potser és que començo a tenir uns dies pesats i se’m carrega aquesta zona a l’hora de dormir perquè no em poso el xurro prou bé perquè els ronyons i l’esquena quedin prou alineats, i no tingui molèsties.

3- Potser també és per la maquinària (estic de 34 setmanes, és a dir, a cinc dies del vuitè mes!!), que es posa en marxa i comença a donar els primers indicis que la cosa s’acosta irremeiablement.

Esperant rebre la vostra inestimable resposta, us saludo atentament.

Una mare primerenca

3a ECOGRAFIA

Avui hem anat a fer la tercera ecografia del Cigronet. Han trigat mitja hora ben bona per agafar-nos (no sé què devia passar avui, però hi havia més gent que a la guerra!), però ha valgut la pena.

M’he estès a la llitera, panxa descoberta, m’han untat amb el gel i frega que fregaràs amb l’aparell aquell amunt i avall. La ginecòloga que ens ha atès avui era molt maca i ens ha dit que tot està perfecte: està tot ben formadet, pesa uns 2,300 kg i tenim el Cigronet ben col·locadet cap per avall. És a dir, tot preparat per a la ignició!

Aix, que s’apropa el moment!

CANVIS FÍSICS “AMAGATS”

Quan una dona queda prenyada, els canvis físics visibles, sobretot a l’hivern, es redueixen a “més panxa”, “més pits” i, en alguns casos, “més cul” (a part que et pugui canviar la fesomia). Això ho veu tothom.

Ara bé, després hi pot haver altres canvis “amagats” sota la roba que passen desapercebuts i que són realment incòmodes o que sobten. Jo n’he tingut un de cada.

El canvi incòmode és la inflor de turmells i peus que tinc de fa tres o quatre dies. Justament, en l’última classe de prepart en vam parlar i jo n’estava tan cofoia, de no tenir-ne. Doncs, paf!, tres o quatre dies més tard, em noto els mitjons (que intento dur els més balders) ben clavadets a la pell. Fins i tot la vora dels botins! Ara vaig amb les sabates mig descordades i tot el dia que bellugo els peus o intento tenir-los en alt.

El canvi que em va sobtar el vaig detectar fa un parell o tres de setmanes. I és que un matí, acabant de fer pipí, quan em vaig eixugar, vaig notar els llavis majors de la vulva inflats com dos globus. Vaig quedar una mica astorada, però vaig pensar que seria normal. Avui tenia visita a ca la llevadora i l’hi he comentat: aquesta inflor és ben normal. Són els músculs de la zona pèlvica que comencen a fer espai i, de vegades, els podem notar inflats, com si volguessin sortir cap enfora. (He de dir, a més, que aquest canvi va venir precedit d’una primera molèstia que es convertia en una mica de dolor a la zona pèlvica, com si l’os de dins o la mateixa vulva es volgués partir pel mig.)

I és que hi ha certs canvis que només podem conèixer si ens els expliquen (cosa que no han fet amb mi) o si els vius en primera persona.

CRISI A LA SANITAT PÚBLICA

Que la sanitat pública està en crisi (econòmica i de model) és sabut de tothom. Però com exemplificar-ho perquè en tinguem constància? Doncs jo us en puc fer cinc cèntims.

L’altre dia la llevadora em van lliurar un full amb la llista de les coses que hem de portar a l’hospital, per al dia (o dies) després del part. Per començar, el full diu que “l’ingrès hospitalari per un part vaginal és de 48 hores”. Fins aquí perfecte. Ara bé: “i per una cesàrea 4 dies”. Doncs aquí la llevadora va ratllar el 4 i va fer una fletxeta al marge que ho rectificava: hi va posar “3-4 dies”. Per tant, entenc que, si et trobes bé, al tercer dia cap a casa hi falta gent!

En segon lloc, hi tenim la bossa del bebè. El Cigronet haurà de portar una bosseta amb les seves coses: roba còmoda (rentada i sense etiquetes), roba interior d’una o dues peces, mitjons de llana o cotó (segons la temporada), manta o similar i (ara ve la retallada sanitària!) bolquers i tovalloletes humides. Almenys, tenen la deferència d’indicar que “l’hospital dispensarà els estris per al bany i la cura del melic durant l’ingrés”.

I no acaba aquí la cosa. Si per al nadó hi ha restriccions, la mare tampoc no se’n salva: sabatilles antilliscants (tancades), estris per a la higiene personal, eixugador de viatge, pijama o camisa de dormir, roba interior i (aquí la tenim!) compreses postpart.

Bé, esperem que la cosa quedi aquí, en quatre complements higiènics… Porca miseria!

PORTABEBÈS

Sempre he pensat que un portabebès seria una forma força còmoda de bellugar-me pel món un cop tingués el meu Cigronet. Coneixia la motxilla i el fulard, però el meu dubte era quin seria millor. I, horror!, el dubte es va agreujar quan vaig començar a buscar per Internet i vaig veure l’oferta de productes que hi havia: motxilla, fulard, mei tai, mocador amb anelles…

Avui, a la sessió de preparació al naixement, ens han donat una adreça (que trobareu clicant aquest enllaç) on trobareu tota mena d’explicacions. A mi m’ha ajudat moltíssim a decidir-me: primer faré un mocador elàstic i, més endavant, si tot va bé, una motxilla ergonòmica.

Així mateix, hi ha botigues que venen mocadors (de qualsevol mena) i que fan tallers per aprendre a fer-los anar. Jo n’he trobat una a prop de la feina que s’ofereix a ensenyar-te’n de franc. Hi podeu accedir aquí.

SESSIONS DE PREPARACIÓ AL NAIXEMENT (2)

Avui he assistit a la segona sessió de classes per a la preparació al naixement i, a diferència del darrer dia, n’he sortit moooolt satisfeta. I us preguntareu “per què, si l’altre dia dubtava a continuar?”.

Doncs molt fàcil: avui hem fet una dinàmica de grup que ha estat molt instructiva i m’ha mostrat, de manera empírica, un fet que intuïm i que tots els pediatres pregonen: el contacte físic, auditiu i olfactiu amb el nostre nadó.

Us explico què em fet: és una activitat que s’anomena “joc dels sentits” i es fa per parelles. Partint de la màrfega on estan asseguts, un dels membres ha de dur els ulls embenats (l’anomenarem A) i l’altre fa de guia (B). (Jo he fet d’A.) Amb els ulls tapats, A es deixa guiar per B, que l’agafa fermament per la cintura i les espatlles, li acarona la mà… B es deixa fer perquè confia en A.

Ara bé, de cop i volta, B s’allunya d’A, amb la qual cosa A es queda quiet, perquè té por de xocar i comença a sentir veus i sorolls estranys (els que fan d’A fan anar sonalls i es belluguen ràpidament per la sala, de manera que B se sent desorientat).

Després de l’abandonament i els sorolls, B torna amb A i, agafant-lo un altre cop per la cintura i les espatlles fermament, el condueix a la màrfega on es trobava i el fa asseure-s’hi. Li dóna algunes coses per menjar i, després, l’abraça i el bressola. B se sent reconfortat, perquè ja no ha de quedar-se sol, palplantat, sense saber què fer ni on anar, i agraeix l’abraçada que li regala A.

Doncs bé: tot plegat és un símil de com se sent un nadó quan es troba sol, sense el contacte dels pares (A és el nadó i B són els pares). I ben bé, he pogut entendre què li passa pel cap quan es troba sol, desorientat… I és que, quan era amb els ulls tapats, sense la guia d’A, m’he sentit molt feble, desorientada, desubicada… I jo sóc adulta i entenc la situació, però un nadó acabat de néixer o amb pocs mesos, el qual fins feia poc tenia totes les necessitats cobertes, de cop i volta es pot trobar en certes situacions estranyes. I ploren. Però no ploren per marraneria, sinó per desempar.

I el millor per mitigar-lo és el contacte. Així que, pares i mares, mantingueu molt el contacte físic amb els vostres fills i no us deixeu convèncer per mètodes miraculosos ni llegendes urbanes. Els vostres nadons i vosaltres mateixos ho agraireu!

LLISTES, LLISTES I MÉS LLISTES

Ara resulta que la gent (família i amics, bàsicament) ens volen regalar cosetes per al Cigronet. I, com que els tenim amenaçats de mort que no ens facin roba, perquè en tenim un fotimer que em va donar ma germana, tothom està atabalat pensant què fer-nos.

Com que no ens volen donar diners (és molt pràctic, però massa fred), per facilitar les coses, el F. ha pensat que estaria bé fer una llista (com als casaments!) i passar-los-la perquè cadascú decideixi què vol regalar-nos o si volen compartir regal amb algú altre (si consideren que alguna cosa és molt cara i els fa il·lusió).

Doncs bé, ahir vam fer festa a la feina per enllestir temes burocràtics (teníem el DNI caducat des del setembre!) i per visitar un parell de botigues perquè ens fessin pressupost (no és qüestió de comprar en la primera que se’t passi pel cap sense comparar preus: realment hi ha molta diferència!).

Vam anar a l’Ali-Bey de Vilassar de Mar: ens havien dit que era una botiga amb molta exposició i amb uns preus relativament econòmics. La veritat és que, quant a bressols i convertibles, estan en la línia de la resta de botigues que hem visitat. Ara bé, tenen força gamma de complements a diversos preus.

A l’Ali-Bey no ens van atendre gaire bé. La dependenta ni tan sols ens va donar una llista decent: en un paperot mal guixat ens va passar alguns preus i ens anava explicant les coses amb comptagotes. O no en sabia gaire o bé ens devia veure com uns oportunistes que venien a treure preus o ves a saber. El cas és que s’han quedat sense clients!

Després vam anar al Palacio del Bebé (a Barcelona). La botiga es divideix en dues seccions: una de bressols “high level” (amb preus tirant a carets) i un outlet amb un dependent molt trempat que t’informa de tot i que va de cara barraca.

Van ser molt professionals: ens van obrir una fitxa amb una llista de compra (com al súper) en la qual pots anar afegint o traient productes. A més, aquesta llista la pots compartir amb els teus contactes de hotmail o gmail, ja que el programa que tenen s’hi sincronitza i aprofita les dades dels teus correus electrònics.

Per acabar la “gira”, demà miraré d’anar a 1000Bebès a Vilafranca del Penedès. És una nau industrial a peu de la N-340 en la qual hi ha una gran varietat de productes (cotxets, bressols, convertibles i complements diversos). Els demanaré que em facin pressupost dels mateixos productes que vam escollir en les altres dues botigues, de manera que podrem comparar preus.

Amb tres llistes, crec que en tindrem prou per fer-nos una idea i per poder elaborar-ne una de definitiva (o dues, si escollim els millors preus d’una banda i de l’altra) per enviar a la gent.

Llistes, llistes, llistes, feina, feina, feina…

SESSIONS DE PREPARACIÓ AL NAIXEMENT

Avui he assistit a la meva primera sessió de preparació al naixement (o educació maternal o classes prenatals o…). Abans de començar, he decidit que, si la trobava una pèrdua de temps, no assistiria a cap altre més.

La d’avui ha estat una sessió de dues hores i escaig, i n’he sortit mitjanament contenta, però sobretot molt sorpresa.

He quedat “mitjanament contenta”, perquè, per una banda, gairebé totes (i tots: només hi havia tres acompanyants mascles) érem noves i, per tant, hem començat la dinàmica de grup des del principi (presentacions, informació inicial, etc.), de manera que he tingut la sensació que no m’havia perdut res. D’altra banda, però, no han explicat res de l’altre món que no hagués llegit ja als llibres que m’he cruspit o que m’estic cruspint, o que hagi demanat a la visita mensual de la llevadora. A més, ens han passat el temari de les sessions i hi ha aspectes que trobo superflus i d’altres que, depenent de com s’enfonquin, poden ser prou interessants. Per tant, em farà falta una altra sessió per definir-ho.

I he quedat “sorpresa”, perquè la gent explicava les seves experiències (actuals i previes). En aquest sentit, avui he conegut casos diversos que m’han a fer-me una petita idea de la nostra sanitat (entenent tant la pública com la privada): hi havia gent d’aquí, de la resta de l’Estat i de fora, i he pogut comprovar que, realment, tenim una sanitat de collons (malgrat les retallades!).

Us en faig cinc cèntims: hi havia una noia de Rumania que va tenir el primer fill al seu país. Doncs us podeu creure que allà no deixen que hi entri cap acompanyant ni a la sala de parts ni a l’habitació; que, després, quan tens el nadó, se l’emporten i no te’l tornen fins que has de marxar de l’hospital (ni tan sols s’hi pot estar amb el pare o amb alguna àvia; simplement els l’ensenyen per una finestreta i llestos!), i que a l’habitació hi pots estar amb set, vuit o fins i tot deu dones més?!!!  Un drama, segons la meva idea de parir!…

La meva sorpresa també ha estat per les edats de les embarassades: n’hi havia de força més jove que jo, amb vint-i-pocs, que repetien o, fins i tot, que anaven ja pel tercer!!! I m’he emportat la impressió que l’edat i el nivell educatiu hi anaven de la maneta (“perdoneu, però algú ho havia de dir!”). Potser és que les que hem estudiat durant anys (carrera, postgraus, màsters…) no hi hem trobat el moment idoni, i ens plantem amb trenta-i-un-quants (33 en el meu cas), i l’un per l’altre i tot està per fer!

Així doncs, dilluns que ve hi tornaré. A veure què m’hi trobo.