JA SÓC AQUÍ!

No m’ho acabo de creure… Sóc al sofà de casa meva, amb l’ordinador sobre les cames. Escric aquesta entrada i miro ara sí ara no el moisès que hi tinc al davant, ben a la vora. La manteta que el cobreix es va bellugant de tant en tant, i sento un sorollet que remuga, finet, fluixet, dolçament. L’Arnau està dormint.

Ja fa tres dies que som a casa i encara no m’acabo de fer a la idea que tingui el meu Cigronet al davant. Fa sis dies que va néixer i encara estic en un globus.

I és que la nit de dilluns em vaig començar a posar de contraccions. Eren fluixetes, però seguides i força regulars. Com tenia previst, vaig estar-me a casa fins que vaig intuir que la cosa anava seriosament. Això és passar tota la nit de lloros, fins al migdia. A les 12 h vam decidir d’anar a l’hospital perquè les contraccions van passar a ser força més intenses i seguides.

El trajecte en cotxe va ser un calvari. Asseguda al seient del copilot, intentar suportar aquelles contraccions, més fortes, es feia força insuportable (tenint en compte que el trajecte de casa a l’hospital dura uns tres quarts d’hora ben bons).

Quan vam arribar a l’hospital, em van pujar de seguida a la sala de parts. Vaig lliurar el carnet de l’embarassada i el pla de naixement, i em van derivar a la consulta per fer-me un tacte vaginal per veure com estava de dilatada: només 2,5 cm. Si volia fer un part natural, quedar-me a l’hospital podia convertir-se en una eternitat, amb l’afegit de tenir els ginecòlegs pul·lulant per la sala de dilatació amb la temptació d’intervenir-hi per accelerar-ne el procés (oxitocina, epidural…). Si volia assegurar-me la cosa, millor seguir el procés de dilatació a casa.

En aquell moment vaig dubtar si marxar o quedar-m’hi: el mal era tan intens llavors, que vaig qüestionar el fet de fer el part natural i de posar-me l’anestèsia per deixar de patir. Per deixar-me un temps per reflexionar-hi, la llevadora em va proposar de fer una dutxa d’aigua ben calenta. Hi vaig accedir per donar-me una mica de temps i per alleugerir el dolor. Vaig estar-m’hi ben bé una horeta. Quan en vaig sortir eren les 15 h i les contraccions eren realment fortes.

Vaig fer un cop de cap i vaig preferir marxar de l’hospital per no sucumbir a la temptació. Total, encara hi estava a temps si em veia gaire apurada. Com que tornar a casa era massa arriscat, vaig anar a casa de ma germana, que viu a cinc minuts de l’hospital, i vaig seguir la “feina” de dilatació allà. Vaig tenir molta sort de poder-hi estar: vaig estar esbufegant força estona a la planta baixa. El F. em fregava les lumbars, que se’m quedaven garratibades cada cop que tenia una contracció. De tant en tant, ho feia ma mare, i també ma germana. Les tenia allà com dos soldats, sempre protegint-me, sempre a la meva vora.

Quan ja feia una estona que m’hi estava, vaig pujar a la planta de dalt, a fer una dutxeta. El F. m’hi va acompanyar i les fregues van continuar amb cada contracció. Em va ajudar moltíssim l’aigua calenta, la pressió amb els dits a les lumbars i les seves paraules d’ànim i les de la família. Va ser un moment mooooolt emotiu.

En acabat, vaig baixar per tornar a l’hospital. El meu germà també hi era llavors; volia donar-me ànims. Potser a algú altre, tot aquell replegament de familiars li molestaria. En el meu cas, mirat amb perspectiva, em va ajudar moltíssim en el procés (i després veureu per què).

Les contraccions eren realment fortes (fins i tot el F. tenia por de seguir fent el massatge lumbar, perquè tenia la pell ben vermella. Jo li demanava, però, que no parés, que em feia molt bé). Eren les 18 h. Era l’hora de tornar a l’hospital: allò es feia realment insuportable.

En arribar, em van passar directament a la sala de dilatació. Vaig pujar al llit i em van palpar: estava de 8 cm i el cèrvix era molt tou. Dilatar de 2,5 cm a 8 cm en tres hores havia estat una “feina” extraordinària, segons la llevadora. A més, fins i tot tenir ganes d’empènyer, per a la qual cosa la llevadora em va animar.

Així doncs, empenyent, empenyent, entre esgarip i esgarip (perquè al final el dolor era tan intens, que necessitava acompanyar-ho amb un gruny de respiració profunda i allargassada) vaig posar-me a empènyer a cada contracció. I amb aquesta “melodia”, el Cigronet anava baixant, baixant, obrint-me les entranyes. El dolor va ser molt intens en aquesta fase del part (l’etapa expulsiva, en diuen), però, quan el caparró ja encarava la sortida, el dolor es va multiplicar per no sé quina xifra i va venir acompanyat d’una coïssor que semblava que em cremava per dins. Tot i així, no puc dir que no fos suportable, perquè ara sóc aquí davant, explicant-ho amb pèls i senyals.

Això sí, un cop va sortir el caparró, la resta va ser bufar i fer ampolles: va relliscar entre les cuixes com un peixet dins de l’aigua. Ja era fora, a les mans de la llevadora, que, de seguida, me’l va passar per sota les cames i me’l va fer agafar en braços, tot indicant-me que m’estirés al llit.

Sembla mentida, però, un pic fora, el dolor que m’inundava va desaparèixer de cop. I no era perquè tenia el Cigronet als braços. No, no. El dolor marxa literalment de cop i quedes amb una calma i una tranquil·litat, després de tantes hores de no dormir, d’aguantar les contraccions, d’esbufegar a ritme compassat, d’empènyer com si t’hi anés la vida…

I el regalet val la pena. I, si no, mireu quin Cigronet més bufó: