JO EN EL MEU COS

Fins que el F. no va posar una mà sobre el meu cos, per acariciar-lo com feia abans de l’arribada del Cigronet, no em vaig adonar que em trobava dins un cos “nou”.

Totes les ex mares primerenques et diuen que se t’eixamplen els malucs, que se’t despengen una mica les mamelles, que t’hi surten estries, que la panxa queda flàccida si no fas exercici per posar-la ferma… “Tot això acaba arribant, ara o als quaranta!”, expliquen fent broma.

Bé, molt bé tot això. Hi hi, ha ha… Però per què ningú parla de com d’estranya et sents quan la parella et toca per primer cop, i tens por que et passi la mà per la cintura i la panxa, i s’adoni que necessita més braç per embolcallar-te; que tens por que et premi un pit o que te’l xucli per si surt llet; o que et magregi l’entrecuix, perquè després del part t’hi ha sortit una morena al costat mateix del perineu (sí, és una morena petita i desinflada, però fet i fet és un bonyet que distorsiona el record que hi tenies del teu perfil gairebé postadolescent)…

Per què no t’ho expliquen, això? Per què no comparteixen també aquestes intimitats? Que potser és massa personal? Massa íntim? Massa exposat? A mi m’hauria ajudat a preparar-me i retrobar-me en el meu nou cos.

Així que aquí us ho deixo, per a les que us hi esteu trobant o per a les que us hi trobareu. Ànims i acceptació!

LA PARELLA

Sempre que he parlat del meu Cigronet, he deixat de banda el F. I és que l’arribada del petit ha suposat una sèrie de canvis en la parella que, no sé vosaltres, mares primerenques, trobo que, de vegades, són difícils de pair.

Hi ha moltes coses que trobo a faltar, com ara poder mantenir una conversa tranquil·lament sense haver de recollir res de terra o aprofitant que el Cigronet està ocupat bevent el biberó; poder tenir un moment d’intimitat sense que això signifiqui haver-se d’estar de moments de poder dormir o de descansar; poder agafar-te de la mà i mirar-te als ulls sense haver de dir un “t’estimo”…

En les classes de prepart, les mares que ho havien de ser per segon cop ja ens van avisar d’aquest apèndix de l’arribada de l’infant i, les que repetien, imagino que tot això ja ho havien superat, acceptat o, simplement, ja s’hi havien resignat.

Jo he de reconèixer que, després de nou mesos amb el Cigronet, encara se’m fa difícil en algun moment i de vegades sento com si ens allunyéssim sense remei. Suposo que deuen ser les hores de son (que tornem a dormir fatal i els lloros no escampen d’una punyetera vegada!), suposo que deuen ser els ritmes atrafegats que duem, suposo que he de retrobar-me en la nova situació, suposo…