LA MAQUINÀRIA ES PREPARA

No puc ni imaginar-me sortint del llit per ficar-me a la dutxa a primera hora del matí (posem per cas a quarts de set). No, no, no, no… Impossible! Jo sóc de les que es dutxen al vespre.

Últimament (de fet, des que estic prenyada), la dutxa del vespre s’ha convertit en un observatori personal: intento analitzar, amb distància, cada canvi, cada nou volum, cada sensació… Bé, és l’únic moment del dia en què tinc una estona per mirar-me tal qual, ben nueta, ara davant el mirall, ara amb l’aigua lliscant-me avall, ara untant-me amb crema…

Ahir, concretament, vaig fer una nova descoberta. Mentre m’esbaldia, em vaig agafar un pit per mirar-me’l de fit a fit: m’han tornat a créixer i volia veure com havia augmentat el diàmetre de l’areòla del mugró. Doncs, en agafar-me el pit  i dirigir-lo cap amunt, vaig prémer la part de fora de l’arèola i va semblar-me que en sortia una goteta.

Vaig quedar força estranyada i vaig tornar a prémer-lo. Efectivament, en sortia un liquidet espès i mig transparent. Per curiositat, vaig provar-ho amb l’altre pit i, sorpresa!, també en sortia un liquidet, però aquest cop era blanc. Vaig provar-ho diverses vegades més i, sí senyor, era lletona de la bona!

Quan vaig haver sortit de la dutxa, vaig trucar la mare per comentar-li-ho: segons ella, era ben normal que el cos ja comencés a fer provatures, atès que, a partir del sisè mes, el cos comença a preparar-se per a l’arribada del petit.

I és que ja no queda tant, perquè el Cigronet Arnau estigui entre nosaltres, i la maquinària es prepara per a l’esdeveniment! Ai, quina il·lusió!

UN REGAL PER A TOTA LA VIDA

Des que m’han crescut els pits com una mala cosa (i d’això ja fa ben bé tres mesos i escaig llarg) que em plantejo el fet de la lactància. Bé, no me’l plantejo, ho tinc decidit: donaré el pit al meu fill fins que pugui, fins que vagi bé, fins que ell vulgui…

És una decisió molt personal i l’he pres pensant en la meva manera de ser, de pensar i de fer. Quan m’ho han demanat i els ho he dit, he trobat opinions de tot tipus (tot i que he de dir que la majoria es trobaven a favor de donar el pit, més aviat que de donar biberó).

En aquest sentit, hi ha gent que és molt radical (entre ella, gran part de les llevadores que he tractat) i que et faran sentir una mica malament si la teva decisió és no donar-li el pit. Per tant, mares que decidiu donar el biberó, prepareu-vos per al xantatge emocional que us faran. Prengueu paciència!

Per a les que vulgueu donar el pit, podeu llegir el llibre Un regal per a tota la vida, del doctor Carlos González (una bona amiga me’l va recomanar i en va quedar encantada!). Perquè us en feu una idea, el doctor González és a les antípodes del doctor Estivill.

De moment, el llibre pinta molt bé (només he llegit les 50 primeres pàgines): tracta de la lactància, però inclou altra mena d’informacions que s’hi relacionen (embaràs, part, postpart…). S’enrotlla una mica, però les explicacions són clares i fa moltes referències a estudis i investigacions europees i nord-americanes (cosa que el doctor Estivill, pel que tinc entès no fa gaire…).

Si voleu donar el pit al vostre fill, us recomano el llibre: trobo que és molt instructiu i pedagògic (sobretot per a les que fa temps que no tenim nadons a la família, o per a les que les mares ens van donar biberó, o per als casos d’amics/familiars/coneguts que no van tenir prou sort/paciència per donar el pit als fills i no volem que ens passi el mateix…).