TERCERA TONGADA D’ANALÍTIQUES I ESTREPTOCOC

Dimecres la llevadora em va donar els resultats de la tercera tongada d’analítiques, que em vaig fer la setmana  passada: nivell de ferro, perfecte; toxoplasmosi, negatiu, i cultiu d’orina, sense cap anomalia (la prova del sucre no me la van fer perquè les dues anteriors havien sortit correctament i perquè no tinc antecedents familiars de diabetis: digue-l’hi mesura pràctica o retallada sanitària). Sembla que tot va sobre rodes i que no em puc queixar (a part dels turmellots que tinc inflats permanentment o moooooolt inflats si estic gaire estona dreta).

Aquesta visita, però, va ser demanada expressament (no per mi, sinó per la llevadora), perquè ja hi vaig anar la setmana passada per fer la revisió. El cas és que, a la pública (no sé si la privada funciona igual), la setmana 36 de l’embaràs s’ha de fer un cultiu vaginal i rectal per descartar que la futura mare sigui portadora d’un estreptococ (en aquest article de la Viquipèdia s’explica molt bé de què tracta i quines mesures s’han de prendre).

Així doncs, un cop la llevadora em va fer despullar de panxa en avall i va recollir les mostres corresponents per fer-ne el cultiu, va sorgir-me un dubte existencial: i si em poso de part abans que em donin els resultats i en sóc portadora?

No penseu que el meu neguit és gratuït. El cas és que, fins ara, la meva idea era, quan arribés el moment de parir, quedar-me a casa tan de temps com fos possible abans d’anar a l’hospital. És a dir, trencar aigües i aguantar les primeres contraccions entre llegida i llegida, dutxa i dutxa, etc. Ara bé, si en fos portadora, hauria d’anar de pet a l’hospital perquè m’injectessin l’antibiòtic.

Com que de bons professionals n’hi ha a tot arreu, la llevadora em va confirmar que tindrien els resultats del cultiu en tres dies. Així doncs, dilluns ja en sabrien alguna cosa. Em va convidar que llavors truqués a la llevadora de torn (que no era ella) i que li demanés els resultats per saber com hauria d’actuar en cas positiu.

Tot i així, va afegir, en el pitjor dels casos (és a dir, que en fos portadora, em posés de part i no arribés a temps a l’hospital perquè m’apliquessin l’antibiòtic), l’únic que passaria és que, en lloc de punxar-me a mi, haurien de punxar el Cigronet.

Bé, doncs així tenim les coses. Sort que la meva màxima és “sobre la marxa”…

DONACIÓ DE CORDÓ UMBILICAL

Tal com vaig comentar en l’entrada anterior, en l’entrada d’avui parlaré de la donació de cordó umbilical.

Quan parlem de donació de cordó umbilical, no ens referim a donar el cordó en si mateix, sinó a la sang que es bomba de la placenta al nadó un cop aquest ja ha nascut. Segons les darreres accions sanitàries, la sang del cordó s’utilitza per curar la leucèmia i altres tipus de càncer (sobretot en nens petits).

Si decidim fer ús d’aquesta sang, tenim dues possibilitats: d’una banda, fer una donació en un banc públic perquè qualsevol se’n pugui beneficiar, sempre que sigui compatible (en el meu cas el Programa de Sang de Cordó, del Banc de Sang i Teixists) i, de l’altra, fer un dipòsit en un banc privat. En aquest segon cas, el destinatari és el mateix nadó i els pares són els que s’han de posar en contacte amb el banc per establir-ne la recollida, l’emmagatzematge i els costos.

Si la cosa sembla tan senzilla, com és que encara hi ha pares que dubten si fer donació (o, en el seu cas, dipòsit)? Doncs perquè, com tot a la vida, depèn de les circumstàncies, sobretot les que es dugui a terme durant el naixement del nostre fill. Comptat i debatut, extreure aquesta sang pot suposar un gran benefici futur, però també un perjudici temporal per al nostre bebè. M’explico.

Segons el que ens va explicar la ginecòloga a la xerrada, la donació* és viable si l’embaràs és dut a terme (és a dir, entre les setmanes 38 i 42) i el nadó neix refetó (amb prou pes i, per tant, amb uns nivells sanguinis òptims), per la qual cosa no necessita la sang final que es bomba de la placenta al bebè.

Ara bé, si el part és prematur, el nadó neix amb poc pes o hi ha hagut alguna circumstància que els metges consideren fora del “normal”, la donació no es duria a terme, tot i que els pares n’haguessin donat el consentiment abans, ja que l’última sang que s’aporta des de la placenta pot ser molt important per enfortir el nadó i, entre altres coses, per evitar una anèmia que es podria perllongar alguns mesos.

Per tant, segons la ginecòloga, encara que donem el nostre consentiment abans del part, la donació es decidirà en l’últim moment, atenent les circumstàncies del part i el nadó. Així mateix, si tot va bé, podem decidir-ho al final, un cop el Cigronet hagi sortit (sempre que continuï bombant la sang de la placenta, esclar!).

He de dir que no haver-ho de decidir abans ens va reconfortar, però també he de reconèixer que m’ha costat trobar motius en contra de la donació (tant per internet com a la mateixa xerrada, ja que aquesta explicació va venir després de fer una pregunta al torn obert de paraula). Entenc que una anèmia incipient davant d’una leucèmia és peccata minuta. Però és legítim que els pares poguem decidir amb criteri aquesta qüestió, no?**

* Aquí no parlo de dipòsit, perquè en desconec les obligacions contractuals i perquè, a la xerrada, només es van referir a la donació pública pròpiament dita.

** En el nostre cas, ho decidirem al final, segons vagi el part i seguint la meva màxima dels últims mesos: “sobre la marxa”.

NÉIXER A LA XARXA

Dimecres vam anar a una xerrada que fa l’Hostpital del Vendrell cada mes per presentar les instal·lacions relacionades amb tot el procés del part. És l’última xerrada que programa l’Hospital abans del part i era una trobada que feia dies que esperàvem. I la veritat és que no ens va decebre gens ni mica.

A la presentació hi havia una representant de cada “ofici”: una llevadora (que guiava la xerrada), una infermera maternoinfantil i una ginecòloga, la qual cosa es va agrair força, ja que vam tenir una visió diferenciada del procés segons el professional i segons el moment de la nostra futura estada al centre.

Tot i que no vam poder visitar les sales (érem gairebé 40 persones, entre embarassades, parelles i acompanyants diversos!), vam poder visionar alguns vídeos que t’ajudaven força a fer-te’n a la idea i ens van proporcionar un munt d’informació.

Primer van presentar les diferents sales: de dilatació, de parts, quiròfin i planta. I ens van mostrar què hi trobaríem dins de cadascuna i en quins moments podríem estar acompanyades (en tots els casos, excepte a quiròfan, esclar).

Després ens van mostrar els diferents mètodes amb els quals treballaven als parts. Com que l’Hospital del Vendrell és capdavanter en tècniques naturals, disposen de tot d’estris per dur a terme un part sense anestèsia: cadiretes, pilotes, teles penjants, òxid nitrós (l’anomenat gas del riure), estimulació amb tens (petites descàrregues elèctriques a les lumbars)… I, evidentment, l’epidural ambulant (també coneguda com a walking epidural).

Així mateix, ens van informar sobre la donació de la sang del cordó umbilical. Fins dimecres, dubtava bastant quant a la donació, atès que no era capaç de copsar-ne els beneficis i els perjudicis, tant per al Cigronet com per al qui rebrà aquesta sang. Ens van exposar els pros i els contres d’aquest fet (que miraré d’exposar en la següent entrada) i, al final de la xerrada, vam poder discutir-ho extensament.

A més, ens van explicar com aniria la cosa durant la nostra estància: com serien les habitacions (n’hi ha 10 d’individuals i 12 de dobles), com haurem de dutxar el Cigronet i netejar-li el melic, on dormiria el nostre acompanyant si es quedava a la nit… El rotllo de tot plegat és que la gent que ve per la mútua té preferència, és a dir: si hi ha dues mares (una amb mútua i l’altra sense) acabades de sortir de la sala de parts preparades per pujar a planta i només hi ha una habitació individual, té preferència la mare de la mútua (porco denaro!). Tot i així, van prometre que, si les habitacions dobles eren buides, mirarien de posar-hi la mare sense mútua sola. A veure què m’hi trobo, jo!

Per acabar, ens van exposar tota la mandanga burocràtica que haurem de fer referent a les visites successives, l’alta a la Seguretat Social del Cigronet, l’assignació de pediatra… Papers, papers, papers…

El que més ens va agradar és que, tot i ser un hospital públic, hi havia força parelles que venien de fora. És a dir, que no els pertocava aquest Hospital per demarcació, però que l’havien escollit per tenir-hi el seu fill. Com he dit abans, són capdavanters en tècniques de part natural i que hi hagi gent d’aquest “estil” interessada a venir-hi dóna molta confiança. Jo, a part d’algun ensurt que he tingut amb alguna llevadora novella, n’estic molt i molt contenta.

Tot plegat, vam ser-hi dues hores ben bones.

“AL VENTRE MATERN”

Ahir vaig tornar a mirar part d’un documental de la National Geographic que em va deixar ma cosina sobre el desenvolupament del fetus al ventre matern, des de la concepció fins al part. És un vídeo molt recomanable, perquè et fas a la idea de les diferents etapes de l’embaràs: com creix el fetus, com es desenvolupen els diferents òrgans i sentits, com canvia el cos de la mare…

Aquest documental forma part d’una col·lecció d’enregistraments sobre la gestació que potser us interessarà força, sobretot perquè és molt explícit i perquè tracta casos concrets de gestació: d’un sol fetus, embaràs múltiple, amb complicacions i d’animals.

Jo només tinc el primer (embaràs d’un sol fetus). Me’l vaig mirar sencer fa uns mesos i ahir em va venir de gust visionar un altre cop la part final, la que es correspon amb les meves setmanes de gestació fins al part (aquesta última part impressiona una mica, però és maquíssima i val molt la pena).

He anat a sant Google per veure si la National Geographic el tenia penjat a Internet. No el té sencer, però hi tenen les parts que ells consideren més importants  (si feu clic en aquest enllaç ho trobareu). Ara bé, com que vivim en un país de “pirates”, el podeu veure igualment: jo he trobat una pàgina que el té penjat de cap a cap. Podeu mirar-lo aquí. I segurament que també el podeu aconseguir en qualsevol biblioteca popular que tingueu a la vora.

RECTA FINAL

Per fi ha arribat l’hora de trencar amb la rutina (sobretot laboral) i de començar a prendre temps i descansar per encarar el tram final de l’embaràs. Estic de 35 setmanes (me’n falta una per als 8 mesos) i avui enceto el primer dia de la baixa abans del part.

És un tràmit que tenia pensat de feia temps: tant si em trobava bé com malament, l’últim mes d’embaràs pensava passar-lo amb més calma (descans, passejos, tràmits d’última hora, arreglant la casa fent gala de la síndrome del niuet…).

Tot i així, encara que no ho hagués volgut fer així, hem veig obligada a fer-ho igualment. No és que estigui malament, però les xacres finals de l’embaràs comencen a fer efecte: el Cigronet creix i el cos ho palesa. En el meu cas, fa més de dues setmanes que tinc uns turmells com dues bótes! I no baixa la inflor ni amb aigua freda, ni amb els peus en alt, ni res de res! No fa mal, però és molest. Imgineu-vos-ho: ja no puc dur les sabates de sempre i l’únic calçat amb què em trobo còmoda són les vambes, ben obertes i balderes.

Així doncs, he demanat hora per a demà a cal metge de capçalera perquè em tramiti la baixa. Serà el “document oficial” perquè pugui encarar la recta final d’aquest viatge taaaaan emocionant! (que no s’acabarà aquí, esclar: arribarem a port i tornarem a salpar! I vull agafar-ho amb moltes forces).

DEAR MR. BRAXTON?

Benvolgut senyor,

Com a metge, al segle XIX va descriure un tipus de contraccions uterines que s’han fet famoses arreu i que han perdurat en la història de la obstetrícia (i que, per cert, són el maldecap de tota embarassada, sobretot de la primerenca!). Per aquest motiu, us adreço aquesta amable carta, tot i que no sé si sou el destinatari adient per resoldre les meves molèsties.

Us explico el meu cas perquè l’atengueu adientment si fos el cas: d’ençà d’uns dies, quan em desperto a la nit (cosa que passa dia sí, dia també), sento com una petita molèstia als ovaris i, de vegades, a la zona lumbar. La molèstia és com un mal continuat, semblant al principi d’un dolor de regla.

Com que no puc transmetre fidelment aquesta sensació als professionals de la salut, he fet diverses càbales i he arribat a les següents conclusions:

1- Potser és que m’arronso massa i faig pressió contra el Cigronet, que, com que està col·locadet cap per avall, pressiona a la vegada contra certs òrgans del meu cos (esclar!, pobret, cada cop té menys i menys espai per bellugar).

2- Potser és que començo a tenir uns dies pesats i se’m carrega aquesta zona a l’hora de dormir perquè no em poso el xurro prou bé perquè els ronyons i l’esquena quedin prou alineats, i no tingui molèsties.

3- Potser també és per la maquinària (estic de 34 setmanes, és a dir, a cinc dies del vuitè mes!!), que es posa en marxa i comença a donar els primers indicis que la cosa s’acosta irremeiablement.

Esperant rebre la vostra inestimable resposta, us saludo atentament.

Una mare primerenca

3a ECOGRAFIA

Avui hem anat a fer la tercera ecografia del Cigronet. Han trigat mitja hora ben bona per agafar-nos (no sé què devia passar avui, però hi havia més gent que a la guerra!), però ha valgut la pena.

M’he estès a la llitera, panxa descoberta, m’han untat amb el gel i frega que fregaràs amb l’aparell aquell amunt i avall. La ginecòloga que ens ha atès avui era molt maca i ens ha dit que tot està perfecte: està tot ben formadet, pesa uns 2,300 kg i tenim el Cigronet ben col·locadet cap per avall. És a dir, tot preparat per a la ignició!

Aix, que s’apropa el moment!

CANVIS FÍSICS “AMAGATS”

Quan una dona queda prenyada, els canvis físics visibles, sobretot a l’hivern, es redueixen a “més panxa”, “més pits” i, en alguns casos, “més cul” (a part que et pugui canviar la fesomia). Això ho veu tothom.

Ara bé, després hi pot haver altres canvis “amagats” sota la roba que passen desapercebuts i que són realment incòmodes o que sobten. Jo n’he tingut un de cada.

El canvi incòmode és la inflor de turmells i peus que tinc de fa tres o quatre dies. Justament, en l’última classe de prepart en vam parlar i jo n’estava tan cofoia, de no tenir-ne. Doncs, paf!, tres o quatre dies més tard, em noto els mitjons (que intento dur els més balders) ben clavadets a la pell. Fins i tot la vora dels botins! Ara vaig amb les sabates mig descordades i tot el dia que bellugo els peus o intento tenir-los en alt.

El canvi que em va sobtar el vaig detectar fa un parell o tres de setmanes. I és que un matí, acabant de fer pipí, quan em vaig eixugar, vaig notar els llavis majors de la vulva inflats com dos globus. Vaig quedar una mica astorada, però vaig pensar que seria normal. Avui tenia visita a ca la llevadora i l’hi he comentat: aquesta inflor és ben normal. Són els músculs de la zona pèlvica que comencen a fer espai i, de vegades, els podem notar inflats, com si volguessin sortir cap enfora. (He de dir, a més, que aquest canvi va venir precedit d’una primera molèstia que es convertia en una mica de dolor a la zona pèlvica, com si l’os de dins o la mateixa vulva es volgués partir pel mig.)

I és que hi ha certs canvis que només podem conèixer si ens els expliquen (cosa que no han fet amb mi) o si els vius en primera persona.

CRISI A LA SANITAT PÚBLICA

Que la sanitat pública està en crisi (econòmica i de model) és sabut de tothom. Però com exemplificar-ho perquè en tinguem constància? Doncs jo us en puc fer cinc cèntims.

L’altre dia la llevadora em van lliurar un full amb la llista de les coses que hem de portar a l’hospital, per al dia (o dies) després del part. Per començar, el full diu que “l’ingrès hospitalari per un part vaginal és de 48 hores”. Fins aquí perfecte. Ara bé: “i per una cesàrea 4 dies”. Doncs aquí la llevadora va ratllar el 4 i va fer una fletxeta al marge que ho rectificava: hi va posar “3-4 dies”. Per tant, entenc que, si et trobes bé, al tercer dia cap a casa hi falta gent!

En segon lloc, hi tenim la bossa del bebè. El Cigronet haurà de portar una bosseta amb les seves coses: roba còmoda (rentada i sense etiquetes), roba interior d’una o dues peces, mitjons de llana o cotó (segons la temporada), manta o similar i (ara ve la retallada sanitària!) bolquers i tovalloletes humides. Almenys, tenen la deferència d’indicar que “l’hospital dispensarà els estris per al bany i la cura del melic durant l’ingrés”.

I no acaba aquí la cosa. Si per al nadó hi ha restriccions, la mare tampoc no se’n salva: sabatilles antilliscants (tancades), estris per a la higiene personal, eixugador de viatge, pijama o camisa de dormir, roba interior i (aquí la tenim!) compreses postpart.

Bé, esperem que la cosa quedi aquí, en quatre complements higiènics… Porca miseria!

PORTABEBÈS

Sempre he pensat que un portabebès seria una forma força còmoda de bellugar-me pel món un cop tingués el meu Cigronet. Coneixia la motxilla i el fulard, però el meu dubte era quin seria millor. I, horror!, el dubte es va agreujar quan vaig començar a buscar per Internet i vaig veure l’oferta de productes que hi havia: motxilla, fulard, mei tai, mocador amb anelles…

Avui, a la sessió de preparació al naixement, ens han donat una adreça (que trobareu clicant aquest enllaç) on trobareu tota mena d’explicacions. A mi m’ha ajudat moltíssim a decidir-me: primer faré un mocador elàstic i, més endavant, si tot va bé, una motxilla ergonòmica.

Així mateix, hi ha botigues que venen mocadors (de qualsevol mena) i que fan tallers per aprendre a fer-los anar. Jo n’he trobat una a prop de la feina que s’ofereix a ensenyar-te’n de franc. Hi podeu accedir aquí.