Fa dies (per no dir setmanes i mesos) que volia passar per aquí. I per fi m’hi he decidit!
Aquests últims mesos he esyat moooilt enfeinada amb el meu Cigronet (que ja no ho és tant perquè arz pesa uns 9 quilets i sembla més aviat una sindrieta o una carbasseta).
El fet de fer lactància materna exclusiva m’ha donat molta feina, cosa que he fet molt de gust. Encara continuo donant-li el pit mentre ho combino amb l’alimentació complementària (que, per cert, m’està costant una mica, però és qüestió de temps).
Les dormides és el que pitjor portem. De dia dorm dues horetes escarransides (repartides en mitges horetes al llarg del dia: cap a les 11, cap a les 2, cap ales 5 i cap a les 8, depenent del dia). I a la nit ens allitem a les 10 del vespre i ens llevem cap a les 8, però fem molts despettars nocturns (gairebé cada horeta). Jo acostumo a aixecar-me i a tornar-lo a dormir (el tinc al costat i enxara no treballo). Però aviat haurem de convinar-ho amb el F. perquè al desembre sant tornem-hi. Buf, quina mandrota!
La resta, que no és poca cosa, ha sigut un procés d’adaptació: deixar-ho tot de banda per dedicar les 24 hores del dia al Cigronet va ser força dur al principi. Però ara ja està superat!
I ara us he de deixar, que el petit es desperta de la migdiada i em reclama.
(Diculpeu si hi ha algun error de picatge: escric des del mòbil)
- Comentari
- Reblog
-
Subscriure's
Subscrit
Already have a WordPress.com account? Log in now.
El meu cigronet 
La Laia també dorm molt poc durant el dia, potser si ho sumés també serien dues horetes ben justes, però clar, després ho compensem dormint tota la nit. Però quina sort poder estar de baixa tot aquests mesos i poder-los dedicar a l’Arnau! Jo ja fa mesos que treballo, i encara que treballo a casa i que ells són al pis de dalt, a la sala de jocs, amb la iaia, els trobo a faltar!!!
Des que van néixer els nens sempre dic que si em pogués permetre el luxe de no treballar, seria la dona més feliç del món fent de mami les 24 hores del dia!!! Abans sempre deia que això d’estar a casa i cuidar canalla i la casa no estava fet per a mi, que jo necessitava fer alguna cosa més… Ara, si no tingués tantes factures per pagar, ho deixaria tot per dedicar-me exclusivament als meus ninus… almenys un parell d’anyets, fins que anessin a la “guarde”.
Ostres, quina il•lusió tenir notícies teves. M’alegro que tot vagi bé i que pugueu descansar a la nit (a mi se m’està fent una mica pesat. Sort que amb el F. ens ho anem combinant i vaig recuperant una mica).
I sí, la veritat és que és una sort poder haver estat tot aquest temps de baixa. Llàstima que se m’acaba aviat (d’aquí a dues setmanes m’incorporo a la feina). La sort que tens tu ara és que són “a dalt” i jo el tindré a 45 quilòmetres de distància. Què hi farem!