LA PARELLA

Sempre que he parlat del meu Cigronet, he deixat de banda el F. I és que l’arribada del petit ha suposat una sèrie de canvis en la parella que, no sé vosaltres, mares primerenques, trobo que, de vegades, són difícils de pair.

Hi ha moltes coses que trobo a faltar, com ara poder mantenir una conversa tranquil·lament sense haver de recollir res de terra o aprofitant que el Cigronet està ocupat bevent el biberó; poder tenir un moment d’intimitat sense que això signifiqui haver-se d’estar de moments de poder dormir o de descansar; poder agafar-te de la mà i mirar-te als ulls sense haver de dir un “t’estimo”…

En les classes de prepart, les mares que ho havien de ser per segon cop ja ens van avisar d’aquest apèndix de l’arribada de l’infant i, les que repetien, imagino que tot això ja ho havien superat, acceptat o, simplement, ja s’hi havien resignat.

Jo he de reconèixer que, després de nou mesos amb el Cigronet, encara se’m fa difícil en algun moment i de vegades sento com si ens allunyéssim sense remei. Suposo que deuen ser les hores de son (que tornem a dormir fatal i els lloros no escampen d’una punyetera vegada!), suposo que deuen ser els ritmes atrafegats que duem, suposo que he de retrobar-me en la nova situació, suposo…

ELS LLOROS ESCAMPEN AMB LA FEINA

Sembla mentida, però els lloros van escampant de mica en mica. I tot gràcies al canvi d’ubicació del llit de baranes (sense encreuaments ni línies) i a la infusió que li dono al vespre (res greu: camamilla, quequerequecs i melissa escaldats).

 Gairebé ni m’ho crec, les hores relativament seguides que he dormit avui. I dic “relativament”, perquè el Cigronet es va desvetllant cada horeta (per allò dels microdespertars de les fases del son; si en voleu saber més, llegiu Dormir sense llàgrimes, de la Rosa Jové. És un llibre molt instructiu i molt terapèutic per a pares i mares amb nens dormilegues a trompicons).

I tot plegat ha arribat en un moment crucial: aquesta és la primera setmana que treballo. Dilluns va ser el primer dia de la meva reincorporació. Pensava que tornar em costaria més, però, un pic hi sóc, m’adono que m’ha costat més fer-me’n a la idea que fer-ho realment.

No us enganyaré, però: trobo a faltar el meu Cigronet com una mala cosa. Però estic contenta de tornar a treballar. I és que, el que jo faig (corregir i traduir) per a molts és un suplici, però per a mi és un veritable plaer.

Ara cal que faci els equilibris adients per combinar-ho tot plegat amb el pare de la criatura: feines, casa, nen i vida conjugal. Buf, això és feina de funambulista! Però tot sortirà: qui dia passa, any empeny!

LES NITS DEL LLORO

Aquesta setmana fa precisament dos mesos que “tenim lloros” a la nit. He he he!… Bé, és una manera còmica de dir-vos que fa dos mesos que no acluco l’ull més de dues hores seguides (per no dir que la majoria de vegades ni arriba a l’hora).

Ara fa un parell de dies que amb el F. ens repartim les nits. El Cigronet ja no demana res fins al matí, així que la meva presència no és imprescindible. I he pogut dormir sis horetes seguides. Tot un luxe últimament.

Estic tan desesperada per no poder dormir que vaig demanar a la meva cap/companya de feina, la P., que vingués a passar-me les varetes.

Que què són “les varetes”? Doncs dos filferros que t’indiquen els camps magnètics que hi tens a casa. Es veu que arreu estem marcats per una xarxa relativament quadriculada de línies energètiques. Els encreuaments d’aquestes línies són punts que ens creen malestar. Són aquells llocs que no sabem per què però no ens hi agrada estar.

Doncs, bé, als dos llocs on havíem posat el llit de baranes hi havia dos encreuaments. Així que fa dos nits que hem provat lloc nou (no hi perdem res…).

I perquè us ho acabeu de creure, us diré que fa un any i mig que som al pis nou i que en tot aquest temps no m’hi he pogut estar més de dues hores a la meva taula del despatx. Un any i mig vagarejant per casa per treballar, llegir, escriure… Al F. li havia dit que canviaria la taula de lloc o que buscaria un altre espai. Doncs resulta que allà on hi posava el cap hi ha un encreuament… Viure-ho per creure-ho!

Bé, espero que les dormides del Cigronet millorin aviat. Si no, la tornada a la feina serà moooooolt dura. Buf…

DEAR MR. BRAXTON?

Benvolgut senyor,

Com a metge, al segle XIX va descriure un tipus de contraccions uterines que s’han fet famoses arreu i que han perdurat en la història de la obstetrícia (i que, per cert, són el maldecap de tota embarassada, sobretot de la primerenca!). Per aquest motiu, us adreço aquesta amable carta, tot i que no sé si sou el destinatari adient per resoldre les meves molèsties.

Us explico el meu cas perquè l’atengueu adientment si fos el cas: d’ençà d’uns dies, quan em desperto a la nit (cosa que passa dia sí, dia també), sento com una petita molèstia als ovaris i, de vegades, a la zona lumbar. La molèstia és com un mal continuat, semblant al principi d’un dolor de regla.

Com que no puc transmetre fidelment aquesta sensació als professionals de la salut, he fet diverses càbales i he arribat a les següents conclusions:

1- Potser és que m’arronso massa i faig pressió contra el Cigronet, que, com que està col·locadet cap per avall, pressiona a la vegada contra certs òrgans del meu cos (esclar!, pobret, cada cop té menys i menys espai per bellugar).

2- Potser és que començo a tenir uns dies pesats i se’m carrega aquesta zona a l’hora de dormir perquè no em poso el xurro prou bé perquè els ronyons i l’esquena quedin prou alineats, i no tingui molèsties.

3- Potser també és per la maquinària (estic de 34 setmanes, és a dir, a cinc dies del vuitè mes!!), que es posa en marxa i comença a donar els primers indicis que la cosa s’acosta irremeiablement.

Esperant rebre la vostra inestimable resposta, us saludo atentament.

Una mare primerenca

ADÉU, SÍNDROME DE LA MARMOTA…

Ahir vam anar a sopar fora. Feia dues setmanes que havíem quedat amb uns cosins del F., d’aquells que veus mooooolt de tant en tant perquè coincideixes en una altra reunió familiar (vaja, que ens vèiem un cop l’any!). En aquest sentit, era una vetllada d’aquelles de mig compromís mig oci.

Ahir, precisament, havia dormit fatal (un altre cop la pixera matinera; em temo que em perseguirà fins al final del procés…), així que a la tarda vaig intentar fer una migdiada generosa per estar relativament fresca. Vaja!, per no presentar-me amb aquella cara de son, ullerosa i amb ganes de ficar-se al llit després de tenir la panxa plena. No sé quant devia dormir; tinc la sensació que, pel poc que havia dormit i per com havia anat de cansada tot el dia, no vaig dormir gaire més d’una horeta. Per tornar cap a la una, ja faria el fet!

Vam quedar a un quart d’onze. Érem dues parelles i dos nens. El més gran ja era a dormir i la petitona, de dos anys i mig, encara rondava perquè tenia corda per a estona. Vam començar a sopar de seguida i, a mig àpat (cap a les onze més o menys), van portar la xiqueta al llit. Total, que entre acabar de sopar, fer les postres i les repostres (ells en tenien i nosaltres en vam portar més), i fer les copetes pertinents (jo no, és clar!) al menjador es van fer quarts de quatre!

He de reconèixer que a quarts de tres ja vaig donar la veu d’alarma, però el F. estava molt animadet: entre el vinet del sopar i els dos o tres xopets (odio aquesta proposta del TERMCAT!) de moscatell (ell no beu gairebé mai!) mentre comentàvem això i allò, i criticant aquell i aquell altre, havien fet el seu efecte.

I estirant estirant vaig aguantar una horeta més. En aquella hora ja estava remorta i l’única cosa que desitjava era trobar un llit i dormir. Però no és res que no em passés abans que se m’instal·lés el cigronet a la panxa.

Així que ahir em vaig adonar que el cos m’havia canviat: durant el primer trimestre estar desperta més tard de les deu era impensable. No podia moure un dit i allà on era em clapava. Ja m’ho havien dit, ja, les meves amigues exembarassades: després del primer trimestre tornaràs a recuperar l’energia. I així ha estat. Adéu, síndrome de la marmota!

MALA NIT

Avui no he passat gaire bona nit. De tant en tant em passa… Segons la llevadora, això és normal. Al final de l’embaràs, per motius purament fisiològics: el nostre cigronet (que ja és cigronot) ens prem la bufeta i tenim menys espai per encabir-hi l’orina. Al principi, però, es veu que també passa sovint, ja que els ronyons drenen més del compte per ordre expressa de l’explosió d’hormones que es produeix dins nostre.

Així doncs, en sec, un dia, tot i haver fet pipí cap a les 23 h (acabo de sopar cap a les 21.30 h) i no haver begut gens d’aigua abans d’anar a dormir, em vénen unes ganes irrefrenables d’anar al lavabo de matinada. Potser són les tres, les quatre o les cinc. En definitiva, és mooooolt d’hora!

Molts cops no me’n puc estar i m’aixeco. Erroooooor! El cos s’ho pren com a norma i després em desperto cada nit cap a aquella hora, puntual com un rellotge, com si tingués un despertador biològic (o “bufètic”, ves a saber!).

Quan veus que la cosa es repeteix irremeiablement (com la pel·lícula aquella d’Atrapat en el temps) i que comences el dia feta pols, t’adones que hauries de recuperar el son d’una tirada, per poder estar en forma per a l’endemà, que s’ha de pencar a la feina i a casa.

Com fer-ho? Doncs no aixecant-te. I ja la tenim! Perquè llavors has d’assumir que hauràs de passar tres o quatre nits desvetllant-te i aguantar aquella sensació de “ja no puc més, m’ho faré a sobre!”.

La part bona del procés és que, al final, reeduques la pixera i tornes a dormir d’una tirada. Això sí, a canvi de no dormir gaire bé tres o quatre nits la setmana. Aquest és un dels mooolts preus fisiològics de l’embaràs que hem de pagar. Què hi farem!