SOS

Pensava que podria esperar fins al Nadal. Però la cosa comença a ser força dramàtica. SOS: necessito bruses i jerseis amples!

No fa ni dues setmanes que us vaig explicar que m’havia d’arribar un carregament de roba de Madrid (hi tinc una cosina de la meva estatura, amb dos fills petits i sense inteció de tenir-ne més). He de reconèixer que, quan es va oferir a enviar-me la seva roba, vaig pensar que no caldria, que podria esperar, que, total, un mes i mig passa volant i que podria aguantar amb els abrics, els tres pantalonets de prenyada de ma germana, les malles i les samarretes i els jerseis  que tinc.

A més, la proposta de ma cosina em va espantar una mica. No sé si t’hi has fixat, però l’estil que es porta “allà” és ple de llacets, puntetes, floretes, maniguetes finetes… i tots els “-ets” i “-etes” que et puguis imaginar.

Però la panxa creix i creix, sobretot a partir del tercer trimestre, i les samarretes que tinc em queden massa estretes, els jerseis més llargs, ja no ho són tant, de llargs, i els abrics, en dos o tres setmanes, no podré cordar-los els botons…

Ja m’estava penedint de no haver-li dit a ma cosina que m’enviés la caixa amb la roba a ports deguts, quan ma mare (que està feliçment jubilada i té temps per donar i per vendre, encara que ella digui que no) m’anuncia que aquest pont marxarà en cotxe amb quatre familiars més cap a Madrid, per visitar la família. Bingo! Estic salvada!

A més de manar-li que s’ho passi rebé, que visiti moooooltes coses, que descansi de valent, que saludi tothom de part meva…, li he demanat un petit favor: que regiri la caixa de roba i que destriï dos o tres peces de dalt (no puc demanar-li que m’ho porti tot, tenint en compte que viatgen cinc en un turisme!), perquè pugui fer el fet fins a Nadal, quan m’arribarà la resta de carregament.

Les peces seran sorpresa, sorpresa, i potser hauré d’anar amb “-ets” i “-etes” alguns dies (fins que em desfaci dels diminutius). Però prefereixo això a semblar en Don Pimpón!

ROBA NORMAL O ROBA D’EMBARASSADA?

Ara ja començo a tenir una mica de panxeta i, com és lògic, la roba que portava fins ara no me la puc cordar. De cames, de cul, de malucs… em va bé, però vaig tot el dia amb el botó descordat.

De vegades vaig pel carrer i la gent em mira la cintura. Al principi no entenc quina fixació els ha agafat, però de sobte me n’adono que duia el botó descordat i que havia estat asseguda. De manera que la seva curiositat es veu alimentada, no només pel botó, sinó perquè porto mitja cremallera avall…

Fa una setmana en vaig quedar tipa, d’anar així tot el dia, i vaig decidir emprovar-me els set pantalons que m’havia passat ma germana de quan ella estava embarassada. N’hi ha tres que em van bé i la resta em van balders de la cintura i les cames (potser més endavant me’ls podré posar, si se m’engreixa el cul… Si no, els hauré de descartar). El mes que ve m’arribarà un altra “càrrega” de roba d’embarassada d’una cosina que tinc a Madrid.

Així doncs, de moment vaig fent amb tres pantalonets i unes malles (o leggins, com n’hi diuen ara). Sóc presumida, però per sort no en excés. Així que, amb aquesta roba tan minsa i el que puc anar aprofitant (de samarretes, jerseis, vestidets…), vaig fent les combinacions que puc per trobar-me còmoda i maca. Tot un art, això del prêt-à-porter!