JA SÓC AQUÍ!

No m’ho acabo de creure… Sóc al sofà de casa meva, amb l’ordinador sobre les cames. Escric aquesta entrada i miro ara sí ara no el moisès que hi tinc al davant, ben a la vora. La manteta que el cobreix es va bellugant de tant en tant, i sento un sorollet que remuga, finet, fluixet, dolçament. L’Arnau està dormint.

Ja fa tres dies que som a casa i encara no m’acabo de fer a la idea que tingui el meu Cigronet al davant. Fa sis dies que va néixer i encara estic en un globus.

I és que la nit de dilluns em vaig començar a posar de contraccions. Eren fluixetes, però seguides i força regulars. Com tenia previst, vaig estar-me a casa fins que vaig intuir que la cosa anava seriosament. Això és passar tota la nit de lloros, fins al migdia. A les 12 h vam decidir d’anar a l’hospital perquè les contraccions van passar a ser força més intenses i seguides.

El trajecte en cotxe va ser un calvari. Asseguda al seient del copilot, intentar suportar aquelles contraccions, més fortes, es feia força insuportable (tenint en compte que el trajecte de casa a l’hospital dura uns tres quarts d’hora ben bons).

Quan vam arribar a l’hospital, em van pujar de seguida a la sala de parts. Vaig lliurar el carnet de l’embarassada i el pla de naixement, i em van derivar a la consulta per fer-me un tacte vaginal per veure com estava de dilatada: només 2,5 cm. Si volia fer un part natural, quedar-me a l’hospital podia convertir-se en una eternitat, amb l’afegit de tenir els ginecòlegs pul·lulant per la sala de dilatació amb la temptació d’intervenir-hi per accelerar-ne el procés (oxitocina, epidural…). Si volia assegurar-me la cosa, millor seguir el procés de dilatació a casa.

En aquell moment vaig dubtar si marxar o quedar-m’hi: el mal era tan intens llavors, que vaig qüestionar el fet de fer el part natural i de posar-me l’anestèsia per deixar de patir. Per deixar-me un temps per reflexionar-hi, la llevadora em va proposar de fer una dutxa d’aigua ben calenta. Hi vaig accedir per donar-me una mica de temps i per alleugerir el dolor. Vaig estar-m’hi ben bé una horeta. Quan en vaig sortir eren les 15 h i les contraccions eren realment fortes.

Vaig fer un cop de cap i vaig preferir marxar de l’hospital per no sucumbir a la temptació. Total, encara hi estava a temps si em veia gaire apurada. Com que tornar a casa era massa arriscat, vaig anar a casa de ma germana, que viu a cinc minuts de l’hospital, i vaig seguir la “feina” de dilatació allà. Vaig tenir molta sort de poder-hi estar: vaig estar esbufegant força estona a la planta baixa. El F. em fregava les lumbars, que se’m quedaven garratibades cada cop que tenia una contracció. De tant en tant, ho feia ma mare, i també ma germana. Les tenia allà com dos soldats, sempre protegint-me, sempre a la meva vora.

Quan ja feia una estona que m’hi estava, vaig pujar a la planta de dalt, a fer una dutxeta. El F. m’hi va acompanyar i les fregues van continuar amb cada contracció. Em va ajudar moltíssim l’aigua calenta, la pressió amb els dits a les lumbars i les seves paraules d’ànim i les de la família. Va ser un moment mooooolt emotiu.

En acabat, vaig baixar per tornar a l’hospital. El meu germà també hi era llavors; volia donar-me ànims. Potser a algú altre, tot aquell replegament de familiars li molestaria. En el meu cas, mirat amb perspectiva, em va ajudar moltíssim en el procés (i després veureu per què).

Les contraccions eren realment fortes (fins i tot el F. tenia por de seguir fent el massatge lumbar, perquè tenia la pell ben vermella. Jo li demanava, però, que no parés, que em feia molt bé). Eren les 18 h. Era l’hora de tornar a l’hospital: allò es feia realment insuportable.

En arribar, em van passar directament a la sala de dilatació. Vaig pujar al llit i em van palpar: estava de 8 cm i el cèrvix era molt tou. Dilatar de 2,5 cm a 8 cm en tres hores havia estat una “feina” extraordinària, segons la llevadora. A més, fins i tot tenir ganes d’empènyer, per a la qual cosa la llevadora em va animar.

Així doncs, empenyent, empenyent, entre esgarip i esgarip (perquè al final el dolor era tan intens, que necessitava acompanyar-ho amb un gruny de respiració profunda i allargassada) vaig posar-me a empènyer a cada contracció. I amb aquesta “melodia”, el Cigronet anava baixant, baixant, obrint-me les entranyes. El dolor va ser molt intens en aquesta fase del part (l’etapa expulsiva, en diuen), però, quan el caparró ja encarava la sortida, el dolor es va multiplicar per no sé quina xifra i va venir acompanyat d’una coïssor que semblava que em cremava per dins. Tot i així, no puc dir que no fos suportable, perquè ara sóc aquí davant, explicant-ho amb pèls i senyals.

Això sí, un cop va sortir el caparró, la resta va ser bufar i fer ampolles: va relliscar entre les cuixes com un peixet dins de l’aigua. Ja era fora, a les mans de la llevadora, que, de seguida, me’l va passar per sota les cames i me’l va fer agafar en braços, tot indicant-me que m’estirés al llit.

Sembla mentida, però, un pic fora, el dolor que m’inundava va desaparèixer de cop. I no era perquè tenia el Cigronet als braços. No, no. El dolor marxa literalment de cop i quedes amb una calma i una tranquil·litat, després de tantes hores de no dormir, d’aguantar les contraccions, d’esbufegar a ritme compassat, d’empènyer com si t’hi anés la vida…

I el regalet val la pena. I, si no, mireu quin Cigronet més bufó:

MOCS I MÉS MOCS

Jo ja ho sabia: havia d’acabar l’embaràs amb un nou refredat. I no anava gens mal fixada. Amb aquest ja en van tres!

I és que aquest cap de setmana va fer taaaaan bon temps i jo tinc els peus taaaaaan infladets, que no vaig saber estar-me d’anar lleugereta de roba i amb sandàlies. Si és que sóc un cas i ja m’ho temia!… Perquè feia sol, sí, però també feia aquell airet traïdor que se m’enganxa al coll, que me’l fa posar vermell i que, després…, vinga mocs, i mocs, i mocs, durant quatre o cinc dies. I després vinga tos, i tos, i tos, durant dos o tres dies més. Total: una setmaneta refumuda. Així doncs, és el segon dia que dormo fatal (tret de les despertades habituals) i que moquejo. Per tant, encara me’n queden cinc, de dies de refredat. Aix, quin suplici!…

Doncs bé, sembla que aquests mocs de refredat siguin una mica premonitoris, perquè han vingut acompanyats d’uns altres, de mocs, que no surten ben bé pel nas. I és que crec que estic traient el famós tap mucós. Dic “crec” perquè durant tot l’embaràs he anat deixant anar força flux, però des de dilluns que la cosa sembla més espessa i compacta i, ara fa un moment, fins i tot tenia un coloret marronós que no havia tingut fins ara.

He mirat per internet i la gent comenta de tot: algunes diuen que va sortint de mica en mica, d’altres que surt de cop, unes altres que de vegades té diferents tonalitats segons el moment de la pèrdua… Vaja, que cada dona és un món. L’únic que puc fer és intuir que el flux que deixo anar és part del tap mucós i assumir que la màquina ja havia engegat, però que ara comença a agafar embranzida. Déu no ho vulgui que m’enganxi en ple refredat! (toquem ferro)

DONACIÓ DE CORDÓ UMBILICAL

Tal com vaig comentar en l’entrada anterior, en l’entrada d’avui parlaré de la donació de cordó umbilical.

Quan parlem de donació de cordó umbilical, no ens referim a donar el cordó en si mateix, sinó a la sang que es bomba de la placenta al nadó un cop aquest ja ha nascut. Segons les darreres accions sanitàries, la sang del cordó s’utilitza per curar la leucèmia i altres tipus de càncer (sobretot en nens petits).

Si decidim fer ús d’aquesta sang, tenim dues possibilitats: d’una banda, fer una donació en un banc públic perquè qualsevol se’n pugui beneficiar, sempre que sigui compatible (en el meu cas el Programa de Sang de Cordó, del Banc de Sang i Teixists) i, de l’altra, fer un dipòsit en un banc privat. En aquest segon cas, el destinatari és el mateix nadó i els pares són els que s’han de posar en contacte amb el banc per establir-ne la recollida, l’emmagatzematge i els costos.

Si la cosa sembla tan senzilla, com és que encara hi ha pares que dubten si fer donació (o, en el seu cas, dipòsit)? Doncs perquè, com tot a la vida, depèn de les circumstàncies, sobretot les que es dugui a terme durant el naixement del nostre fill. Comptat i debatut, extreure aquesta sang pot suposar un gran benefici futur, però també un perjudici temporal per al nostre bebè. M’explico.

Segons el que ens va explicar la ginecòloga a la xerrada, la donació* és viable si l’embaràs és dut a terme (és a dir, entre les setmanes 38 i 42) i el nadó neix refetó (amb prou pes i, per tant, amb uns nivells sanguinis òptims), per la qual cosa no necessita la sang final que es bomba de la placenta al bebè.

Ara bé, si el part és prematur, el nadó neix amb poc pes o hi ha hagut alguna circumstància que els metges consideren fora del “normal”, la donació no es duria a terme, tot i que els pares n’haguessin donat el consentiment abans, ja que l’última sang que s’aporta des de la placenta pot ser molt important per enfortir el nadó i, entre altres coses, per evitar una anèmia que es podria perllongar alguns mesos.

Per tant, segons la ginecòloga, encara que donem el nostre consentiment abans del part, la donació es decidirà en l’últim moment, atenent les circumstàncies del part i el nadó. Així mateix, si tot va bé, podem decidir-ho al final, un cop el Cigronet hagi sortit (sempre que continuï bombant la sang de la placenta, esclar!).

He de dir que no haver-ho de decidir abans ens va reconfortar, però també he de reconèixer que m’ha costat trobar motius en contra de la donació (tant per internet com a la mateixa xerrada, ja que aquesta explicació va venir després de fer una pregunta al torn obert de paraula). Entenc que una anèmia incipient davant d’una leucèmia és peccata minuta. Però és legítim que els pares poguem decidir amb criteri aquesta qüestió, no?**

* Aquí no parlo de dipòsit, perquè en desconec les obligacions contractuals i perquè, a la xerrada, només es van referir a la donació pública pròpiament dita.

** En el nostre cas, ho decidirem al final, segons vagi el part i seguint la meva màxima dels últims mesos: “sobre la marxa”.

NÉIXER A LA XARXA

Dimecres vam anar a una xerrada que fa l’Hostpital del Vendrell cada mes per presentar les instal·lacions relacionades amb tot el procés del part. És l’última xerrada que programa l’Hospital abans del part i era una trobada que feia dies que esperàvem. I la veritat és que no ens va decebre gens ni mica.

A la presentació hi havia una representant de cada “ofici”: una llevadora (que guiava la xerrada), una infermera maternoinfantil i una ginecòloga, la qual cosa es va agrair força, ja que vam tenir una visió diferenciada del procés segons el professional i segons el moment de la nostra futura estada al centre.

Tot i que no vam poder visitar les sales (érem gairebé 40 persones, entre embarassades, parelles i acompanyants diversos!), vam poder visionar alguns vídeos que t’ajudaven força a fer-te’n a la idea i ens van proporcionar un munt d’informació.

Primer van presentar les diferents sales: de dilatació, de parts, quiròfin i planta. I ens van mostrar què hi trobaríem dins de cadascuna i en quins moments podríem estar acompanyades (en tots els casos, excepte a quiròfan, esclar).

Després ens van mostrar els diferents mètodes amb els quals treballaven als parts. Com que l’Hospital del Vendrell és capdavanter en tècniques naturals, disposen de tot d’estris per dur a terme un part sense anestèsia: cadiretes, pilotes, teles penjants, òxid nitrós (l’anomenat gas del riure), estimulació amb tens (petites descàrregues elèctriques a les lumbars)… I, evidentment, l’epidural ambulant (també coneguda com a walking epidural).

Així mateix, ens van informar sobre la donació de la sang del cordó umbilical. Fins dimecres, dubtava bastant quant a la donació, atès que no era capaç de copsar-ne els beneficis i els perjudicis, tant per al Cigronet com per al qui rebrà aquesta sang. Ens van exposar els pros i els contres d’aquest fet (que miraré d’exposar en la següent entrada) i, al final de la xerrada, vam poder discutir-ho extensament.

A més, ens van explicar com aniria la cosa durant la nostra estància: com serien les habitacions (n’hi ha 10 d’individuals i 12 de dobles), com haurem de dutxar el Cigronet i netejar-li el melic, on dormiria el nostre acompanyant si es quedava a la nit… El rotllo de tot plegat és que la gent que ve per la mútua té preferència, és a dir: si hi ha dues mares (una amb mútua i l’altra sense) acabades de sortir de la sala de parts preparades per pujar a planta i només hi ha una habitació individual, té preferència la mare de la mútua (porco denaro!). Tot i així, van prometre que, si les habitacions dobles eren buides, mirarien de posar-hi la mare sense mútua sola. A veure què m’hi trobo, jo!

Per acabar, ens van exposar tota la mandanga burocràtica que haurem de fer referent a les visites successives, l’alta a la Seguretat Social del Cigronet, l’assignació de pediatra… Papers, papers, papers…

El que més ens va agradar és que, tot i ser un hospital públic, hi havia força parelles que venien de fora. És a dir, que no els pertocava aquest Hospital per demarcació, però que l’havien escollit per tenir-hi el seu fill. Com he dit abans, són capdavanters en tècniques de part natural i que hi hagi gent d’aquest “estil” interessada a venir-hi dóna molta confiança. Jo, a part d’algun ensurt que he tingut amb alguna llevadora novella, n’estic molt i molt contenta.

Tot plegat, vam ser-hi dues hores ben bones.