Sembla mentida, però els lloros van escampant de mica en mica. I tot gràcies al canvi d’ubicació del llit de baranes (sense encreuaments ni línies) i a la infusió que li dono al vespre (res greu: camamilla, quequerequecs i melissa escaldats).
Gairebé ni m’ho crec, les hores relativament seguides que he dormit avui. I dic “relativament”, perquè el Cigronet es va desvetllant cada horeta (per allò dels microdespertars de les fases del son; si en voleu saber més, llegiu Dormir sense llàgrimes, de la Rosa Jové. És un llibre molt instructiu i molt terapèutic per a pares i mares amb nens dormilegues a trompicons).
I tot plegat ha arribat en un moment crucial: aquesta és la primera setmana que treballo. Dilluns va ser el primer dia de la meva reincorporació. Pensava que tornar em costaria més, però, un pic hi sóc, m’adono que m’ha costat més fer-me’n a la idea que fer-ho realment.
No us enganyaré, però: trobo a faltar el meu Cigronet com una mala cosa. Però estic contenta de tornar a treballar. I és que, el que jo faig (corregir i traduir) per a molts és un suplici, però per a mi és un veritable plaer.
Ara cal que faci els equilibris adients per combinar-ho tot plegat amb el pare de la criatura: feines, casa, nen i vida conjugal. Buf, això és feina de funambulista! Però tot sortirà: qui dia passa, any empeny!
El meu cigronet 