Demà farà set setmanes que el meu Cigronet va arribar al món.
Han estat uns dies intensos, que m’han passat volant. Vas empalmant el dia i la nit entre presa i presa, i així dos, tres, quatre… dies; una setmana, dues, tres… fins a set que farà demà. Uffff!, com passa el temps i que difícil que es fa de vegades!
I durant aquest temps, et trobes amb entrebancs (clivelles al pit, primeres sortides de casa sola amb el nen, moquets, sang al melic…) i els superes, i te’n trobes de nous (culets i sacsons encetats, robeta i mal temps, visites i més visites, molts dies maldormint…) i els tornes a superar. De vegades tot va bé i endavant les atxes; de vegades, deixes anar alguna llàgrima, perquè et veus superada en algun moment…
Però quan el mires mentre dorm, mentre menja, mentre plora… eet sents molt especial. D’un dia per l’altre et converteixes en mare (ho dic per mi, que sóc primerenca) i tot passa a un segon plànol. Fins i tot una mateixa! I et tornes un ésser protector d’angelets, del teu angelet, que està en guàrdia permanent, dia i nit. I quan arriba el moment en què et fa la primera rialleta “voluntària” (el que fan abans són expressions involuntàries de la cara), t’adones que val la pena tot aquest esforç i que el faries per duplicat, triplicat, quadruplicat… fins a l’infinit! Aquesta rialleta és l’essència de la vida!
El meu cigronet 