TOT DINS LA NORMALITAT?

Ahir vaig tenir la visita mensual periódica a ca la llevadora. Com que el F. té molta feina a la botiga, no m’hi va poder acompanyar. I no vaig voler amoïnar la família, mare i germana bàsicament, que es trobaven en plena hora de dinars, perquè m’acompanyessin en una visita tan rutinària. Així doncs, hi vaig anar tota sola.

La noia que em va atendre ahir era diferent de la que em va atendre l’últim mes, i de la que em va atendre les dues primeres vegades. No anàvem bé: en el que va d’embaràs, ja n’he conegudes tres, de llevadores. A més, era molt joveneta i, per què ens hem d’enganyar?, no em va fer gaire confiança (per allò de l’experiència). Però, bé, és el que té la Seguretat Social…

Vaig seure, vaig donar-li el carnet d’embarassada i vaig treure l’agenda. Jo sóc molt cagadubtes i, abans d’anar a la llevadora, em faig una llista de temes perquè no se m’oblidin un pic sóc a la consulta. Doncs, de seguida que vaig treure la meva llisteta i vaig començar amb el reguitzell de dubtes, vaig notar que, amb tanta “organització”, quedava astorada.

Vaig mirar de ser comprensible. Fet i fet, tots hem estat joves i inexperts. I això també passa amb el personal mèdic: no tots arriben grans, amb experiència, amb coneixements profunds… (Ben mirat, és una xacra de la professió que es cura amb el temps i pràctica.)

Fins aquí tot relativament bé. Ara bé, a la part final de la visita em vaig desdir de la meva infinita comprensió davant la joventut i la inexperiència.

Em va fer estirar per sentir el batec del cor del cigronet, em vaig aixecar la camisa, em va untar la panxa amb aquell gel llefiscós i va començar a passar-hi l’aparell amunt i avall, amunt i avall… No s’hi sentia res de res. I la noia vinga provar, vinga burxar, vinga pinçar-me la panxa… I allà no s’hi sentia res de res!… Va començar a fer cara d’apurada. Allò era una tortura! I, per reblar el clau, al poc van començar a venir-me idees horroroses al cap. Imagineu-vos-ho: la noia fent lliscar l’aparell amb cara de circumstàncies i no sentint-se res de res!

–Ui, és que es mou molt i no el trobo!

“Es mou molt”?, “no el trobo”? En aquell moment l’hauria escanyada! Feia un minut ben bo que em feia lliscar l’aparell per la panxa , que me la burxava, que me la pinçava amb la mà per obligar el cigronet a parar quiet… i no trobava res de res? Ella era la professional, oi?, i jo una pobre mare primerenca, cagadubtes, que havia acudit sola a la consulta i que no tenia ningú per compartir aquella angoixa insuportoble.

La meva ment desvariejava (sóc de creativitat fàcil), fins que de sobte, plaf!, la màquina va captar alguna cosa.

–Ui, és aquí! –va fer clavant més l’aparell a la panxa.

Se sentia un bum-bum llunyà. La noia va mirar el monitor, satisfeta per la descoberta, i va dir 140 batecs! Està molt bé!

Em vaig desinflar de cop. Sí, literalment. Perquè crec que vaig inspirar al quart de minut que va començar a passar-me l’aparell i que la ment va començar a actuar tota sola, i no vaig recordar-me d’expirar en tota l’estona. No vaig tenir esma d’esbroncar-la (també sóc de fàcil desemprenyamenta) i vam acabar la visita amb un bon Nadal i un gaudeix de l’embaràs aquests dies.

Vaig sortir enrarida: alleugida, però pendent del cigronet. La meva ment m’havia inoculat el dubte que la llevadora s’hagués equivocat. Tota la tarda que em vaig observar-me la panxa (bé, “observar” és una manera de dir que vaig estar pendent del que sentia per dins, ja que per fora, de moment, no s’hi veu res de res). I sort que el cigronet em va donar la murga (fa dies que me’l noto, sobretot al vespre) i vaig veure que la cosa anava bé.

Tot això em serveix d’experiència i ara puc donar consells de prenyada experimentada:

Consell 1. Si podeu, aneu acompanyades a les visites: us estalviareu passar soles qualsevol possible mal tràngol i, segurament, el vostre acompanyant reaccionarà més àgilment.

Consell 2. Malfieu-vos de la joventut en les professions mèdiques: a la merda el binomi  “jove i qualificat”.  Aquí no serveix!

ESTIC PRENYAT!

Ja us vaig dir que miraria de fer una ressenya quan llegís el llibre del Gavaldà i el del Capdevila. Doncs bé, n’he llegit el primer.

Al principi, he rigut força. És el típic discurs del pare primerenc despistat. Però després d’un reguitzell de parides, se m’ha fet una mica pesat. Massa tòpics de pare badoc.

Potser és que sóc impacient i llegia tres o quatre capítols de cop i, ves per on, els havia d’anar dosificant per no quedar empatxada amb tant de tòpic masculí de pobret-pare-primerenc-deixa’t-de-la-mà-de-déu!

És una lectura molt lleugera per riure una estona. Però res més!

UN REGAL PER A TOTA LA VIDA

Des que m’han crescut els pits com una mala cosa (i d’això ja fa ben bé tres mesos i escaig llarg) que em plantejo el fet de la lactància. Bé, no me’l plantejo, ho tinc decidit: donaré el pit al meu fill fins que pugui, fins que vagi bé, fins que ell vulgui…

És una decisió molt personal i l’he pres pensant en la meva manera de ser, de pensar i de fer. Quan m’ho han demanat i els ho he dit, he trobat opinions de tot tipus (tot i que he de dir que la majoria es trobaven a favor de donar el pit, més aviat que de donar biberó).

En aquest sentit, hi ha gent que és molt radical (entre ella, gran part de les llevadores que he tractat) i que et faran sentir una mica malament si la teva decisió és no donar-li el pit. Per tant, mares que decidiu donar el biberó, prepareu-vos per al xantatge emocional que us faran. Prengueu paciència!

Per a les que vulgueu donar el pit, podeu llegir el llibre Un regal per a tota la vida, del doctor Carlos González (una bona amiga me’l va recomanar i en va quedar encantada!). Perquè us en feu una idea, el doctor González és a les antípodes del doctor Estivill.

De moment, el llibre pinta molt bé (només he llegit les 50 primeres pàgines): tracta de la lactància, però inclou altra mena d’informacions que s’hi relacionen (embaràs, part, postpart…). S’enrotlla una mica, però les explicacions són clares i fa moltes referències a estudis i investigacions europees i nord-americanes (cosa que el doctor Estivill, pel que tinc entès no fa gaire…).

Si voleu donar el pit al vostre fill, us recomano el llibre: trobo que és molt instructiu i pedagògic (sobretot per a les que fa temps que no tenim nadons a la família, o per a les que les mares ens van donar biberó, o per als casos d’amics/familiars/coneguts que no van tenir prou sort/paciència per donar el pit als fills i no volem que ens passi el mateix…).

CALCIFICACIÓ AL COR

Ahir, amb tota l’emoció de saber que era nen i després de fer un parell de consultes a Internet per quedar-me tranquil·la, vaig oblidar-me d’explicar que, en acabat de fer-nos l’ecografia, el metge ens va dir que la criatura presentava una calcificació al cor.

Al principi ens vam atabalar un xic i el metge i l’infermera ens van tranquil·litzar, dient-nos que això era normal. Sí, sí, molt bé, però com de normal?!!! No ens van donar gaires més explicacions (la xacra dels 10 minutets justos de visita de la Seguretat Social!) i vam marxar contents, però amb el cor un xic encongit. I és que el mot “calcificació” és molt lleig i dóna molt males vibracions…

Així que, de seguida que vaig poder posar-me davant d’un ordinador, vaig anar a Sant Google i vaig picar el nom maleït. Em van sortir un fotimer de pàgines i fòrums que parlaven del tema. Primera impressió: era una situació que es donava sovint, atenent el nombre d’entrades que hi sortien.

Vaig entrar-hi en un parell o tres, i totes deien el mateix. En resum: és un estat habitual en la formació del fetus. De fet, 2 de cada 10 embarassos presenten aquest tipus de “variant normal” (així és com se l’anomena mèdicament) en el desenvolupament de la criatura. A més, pel que es veu, aquesta calcificació pot persistir fins al vuitè mes. Tot i així, durant l’últim mes d’embaràs acostuma a desaparèixer.

Doncs bé, després d’informar-me’n, ho vaig explicar al F. i vam quedar ben descansats. Tot segueix el seu curs!

CIGRONET O CIGRONETA? (2)

Porto un cigroneeeeet!

Molta gent m’ho havia dit, esgrimint l’argument que feia molt bona cara i que tenia la panxa en forma de cogombret (en punxa). També és veritat que algú havia vaticinat que seria una nena (però van ser molt pocs!). Potser haurem de fer cas a la saviesa popular! (me’n recordo bé, dels que em van dir que seria nen; la proxima vegada els faré servir d’oracle).

Ara comença la guerra de noms i tot són dubtes i pegues. A mi m’agrada Gael (és un nom bretó), però el F. diu que n’hi pensar-ho, que és massa estranyot. També m’agrada Jofre, però es veu que el tontet de la classe del F. es deia així i l’hi recorda… A ell li agrada Bernat, però no a mi no m’acaba de fer el pes. A més, som del parer que el nom és per a tota la vida i que marcarà molt el seu tarannà

Així que, com que a casa som molt democràtics, hem decidit que farem una llista cadascú amb els noms que més ens agraden i les posarem en comú. A partir de les coincidències o dels noms que ens facin més peça, arribarem a un acord. Aviat és dit!

CIGRONET O CIGRONETA? (1)

Avui tenim hora a cal ginecòleg perquè ens faci l’ecografia de les 20 setmanes (que, clar i català, són uns quatre mesos i mig). Mirarà que tot vagi bé i, si el cigronet s’hi posa bé, el ginecòleg podrà veure si això que duc a la panxolina és nen o nena (ho veurà ell, perquè, jo, amb aquell ball de llums i ombres, dubto que pugui entreveure res més que el perfil del cigronet).

Estem molt contents, ja que fa dies que esperem aquest moment (avui m’ha costat dormir i tot, potser pel desvelament de la incògnita). A més, fa un mes i mig, si fa no fa, que vam aparcar la guerra de noms perquè no ens hi posàvem d’acord. I vam decidir reprendre-la el dia que ens diguessin què era.

Doncs bé, aquest dia ja és aquí! I ara té gràcia la cosa, perquè no hi havia pensat fins ara, però justament ahir em vaig plantejar si realment volia saber-ho o no. Perquè, no ens enganyem, també seria mooooolt emocionant descobrir-ho el dia del part. Li ho vaig comentar al F., però amb la cara que va posar ja pagava i, què coi!, jo també em moro de ganes de saber-ho!

SOS

Pensava que podria esperar fins al Nadal. Però la cosa comença a ser força dramàtica. SOS: necessito bruses i jerseis amples!

No fa ni dues setmanes que us vaig explicar que m’havia d’arribar un carregament de roba de Madrid (hi tinc una cosina de la meva estatura, amb dos fills petits i sense inteció de tenir-ne més). He de reconèixer que, quan es va oferir a enviar-me la seva roba, vaig pensar que no caldria, que podria esperar, que, total, un mes i mig passa volant i que podria aguantar amb els abrics, els tres pantalonets de prenyada de ma germana, les malles i les samarretes i els jerseis  que tinc.

A més, la proposta de ma cosina em va espantar una mica. No sé si t’hi has fixat, però l’estil que es porta “allà” és ple de llacets, puntetes, floretes, maniguetes finetes… i tots els “-ets” i “-etes” que et puguis imaginar.

Però la panxa creix i creix, sobretot a partir del tercer trimestre, i les samarretes que tinc em queden massa estretes, els jerseis més llargs, ja no ho són tant, de llargs, i els abrics, en dos o tres setmanes, no podré cordar-los els botons…

Ja m’estava penedint de no haver-li dit a ma cosina que m’enviés la caixa amb la roba a ports deguts, quan ma mare (que està feliçment jubilada i té temps per donar i per vendre, encara que ella digui que no) m’anuncia que aquest pont marxarà en cotxe amb quatre familiars més cap a Madrid, per visitar la família. Bingo! Estic salvada!

A més de manar-li que s’ho passi rebé, que visiti moooooltes coses, que descansi de valent, que saludi tothom de part meva…, li he demanat un petit favor: que regiri la caixa de roba i que destriï dos o tres peces de dalt (no puc demanar-li que m’ho porti tot, tenint en compte que viatgen cinc en un turisme!), perquè pugui fer el fet fins a Nadal, quan m’arribarà la resta de carregament.

Les peces seran sorpresa, sorpresa, i potser hauré d’anar amb “-ets” i “-etes” alguns dies (fins que em desfaci dels diminutius). Però prefereixo això a semblar en Don Pimpón!