Sempre que he parlat del meu Cigronet, he deixat de banda el F. I és que l’arribada del petit ha suposat una sèrie de canvis en la parella que, no sé vosaltres, mares primerenques, trobo que, de vegades, són difícils de pair.
Hi ha moltes coses que trobo a faltar, com ara poder mantenir una conversa tranquil·lament sense haver de recollir res de terra o aprofitant que el Cigronet està ocupat bevent el biberó; poder tenir un moment d’intimitat sense que això signifiqui haver-se d’estar de moments de poder dormir o de descansar; poder agafar-te de la mà i mirar-te als ulls sense haver de dir un “t’estimo”…
En les classes de prepart, les mares que ho havien de ser per segon cop ja ens van avisar d’aquest apèndix de l’arribada de l’infant i, les que repetien, imagino que tot això ja ho havien superat, acceptat o, simplement, ja s’hi havien resignat.
Jo he de reconèixer que, després de nou mesos amb el Cigronet, encara se’m fa difícil en algun moment i de vegades sento com si ens allunyéssim sense remei. Suposo que deuen ser les hores de son (que tornem a dormir fatal i els lloros no escampen d’una punyetera vegada!), suposo que deuen ser els ritmes atrafegats que duem, suposo que he de retrobar-me en la nova situació, suposo…
El meu cigronet 
Quanta raó! A nosaltres ens passa el mateix… I això que nosaltres a la nit dormim bé! Però durant el dia no parem, anem cansats, i això de llevar-nos aviat de dilluns a diumenge, sense tenir el cap de setmana per dormir un parell d’horetes més o mandrejar al matí com abans, ho trobem a faltar molt. En lloc d’allargar les hores de son llevant-nos tard, les hem d’allargar anant a dormir més aviat… però ens costa, no sé per què…
És que el canvi de vida és tan bèstia, que has d’assumir que ja mai res serà com abans. Penso que la parella ha de retrobar-se en el nou “medi”
(Sort que ens estimem molt i aconseguirem adaptar-nos. Però, en certa manera, puc entendre les parelles que, de seguida que tenen criatures, se separen. És que si no estàs gaire unit, marrameu!)