MALA NIT

Avui no he passat gaire bona nit. De tant en tant em passa… Segons la llevadora, això és normal. Al final de l’embaràs, per motius purament fisiològics: el nostre cigronet (que ja és cigronot) ens prem la bufeta i tenim menys espai per encabir-hi l’orina. Al principi, però, es veu que també passa sovint, ja que els ronyons drenen més del compte per ordre expressa de l’explosió d’hormones que es produeix dins nostre.

Així doncs, en sec, un dia, tot i haver fet pipí cap a les 23 h (acabo de sopar cap a les 21.30 h) i no haver begut gens d’aigua abans d’anar a dormir, em vénen unes ganes irrefrenables d’anar al lavabo de matinada. Potser són les tres, les quatre o les cinc. En definitiva, és mooooolt d’hora!

Molts cops no me’n puc estar i m’aixeco. Erroooooor! El cos s’ho pren com a norma i després em desperto cada nit cap a aquella hora, puntual com un rellotge, com si tingués un despertador biològic (o “bufètic”, ves a saber!).

Quan veus que la cosa es repeteix irremeiablement (com la pel·lícula aquella d’Atrapat en el temps) i que comences el dia feta pols, t’adones que hauries de recuperar el son d’una tirada, per poder estar en forma per a l’endemà, que s’ha de pencar a la feina i a casa.

Com fer-ho? Doncs no aixecant-te. I ja la tenim! Perquè llavors has d’assumir que hauràs de passar tres o quatre nits desvetllant-te i aguantar aquella sensació de “ja no puc més, m’ho faré a sobre!”.

La part bona del procés és que, al final, reeduques la pixera i tornes a dormir d’una tirada. Això sí, a canvi de no dormir gaire bé tres o quatre nits la setmana. Aquest és un dels mooolts preus fisiològics de l’embaràs que hem de pagar. Què hi farem!