Ahir vam anar a sopar fora. Feia dues setmanes que havíem quedat amb uns cosins del F., d’aquells que veus mooooolt de tant en tant perquè coincideixes en una altra reunió familiar (vaja, que ens vèiem un cop l’any!). En aquest sentit, era una vetllada d’aquelles de mig compromís mig oci.
Ahir, precisament, havia dormit fatal (un altre cop la pixera matinera; em temo que em perseguirà fins al final del procés…), així que a la tarda vaig intentar fer una migdiada generosa per estar relativament fresca. Vaja!, per no presentar-me amb aquella cara de son, ullerosa i amb ganes de ficar-se al llit després de tenir la panxa plena. No sé quant devia dormir; tinc la sensació que, pel poc que havia dormit i per com havia anat de cansada tot el dia, no vaig dormir gaire més d’una horeta. Per tornar cap a la una, ja faria el fet!
Vam quedar a un quart d’onze. Érem dues parelles i dos nens. El més gran ja era a dormir i la petitona, de dos anys i mig, encara rondava perquè tenia corda per a estona. Vam començar a sopar de seguida i, a mig àpat (cap a les onze més o menys), van portar la xiqueta al llit. Total, que entre acabar de sopar, fer les postres i les repostres (ells en tenien i nosaltres en vam portar més), i fer les copetes pertinents (jo no, és clar!) al menjador es van fer quarts de quatre!
He de reconèixer que a quarts de tres ja vaig donar la veu d’alarma, però el F. estava molt animadet: entre el vinet del sopar i els dos o tres xopets (odio aquesta proposta del TERMCAT!) de moscatell (ell no beu gairebé mai!) mentre comentàvem això i allò, i criticant aquell i aquell altre, havien fet el seu efecte.
I estirant estirant vaig aguantar una horeta més. En aquella hora ja estava remorta i l’única cosa que desitjava era trobar un llit i dormir. Però no és res que no em passés abans que se m’instal·lés el cigronet a la panxa.
Així que ahir em vaig adonar que el cos m’havia canviat: durant el primer trimestre estar desperta més tard de les deu era impensable. No podia moure un dit i allà on era em clapava. Ja m’ho havien dit, ja, les meves amigues exembarassades: després del primer trimestre tornaràs a recuperar l’energia. I així ha estat. Adéu, síndrome de la marmota!
El meu cigronet 