NÉIXER A LA XARXA

Dimecres vam anar a una xerrada que fa l’Hostpital del Vendrell cada mes per presentar les instal·lacions relacionades amb tot el procés del part. És l’última xerrada que programa l’Hospital abans del part i era una trobada que feia dies que esperàvem. I la veritat és que no ens va decebre gens ni mica.

A la presentació hi havia una representant de cada “ofici”: una llevadora (que guiava la xerrada), una infermera maternoinfantil i una ginecòloga, la qual cosa es va agrair força, ja que vam tenir una visió diferenciada del procés segons el professional i segons el moment de la nostra futura estada al centre.

Tot i que no vam poder visitar les sales (érem gairebé 40 persones, entre embarassades, parelles i acompanyants diversos!), vam poder visionar alguns vídeos que t’ajudaven força a fer-te’n a la idea i ens van proporcionar un munt d’informació.

Primer van presentar les diferents sales: de dilatació, de parts, quiròfin i planta. I ens van mostrar què hi trobaríem dins de cadascuna i en quins moments podríem estar acompanyades (en tots els casos, excepte a quiròfan, esclar).

Després ens van mostrar els diferents mètodes amb els quals treballaven als parts. Com que l’Hospital del Vendrell és capdavanter en tècniques naturals, disposen de tot d’estris per dur a terme un part sense anestèsia: cadiretes, pilotes, teles penjants, òxid nitrós (l’anomenat gas del riure), estimulació amb tens (petites descàrregues elèctriques a les lumbars)… I, evidentment, l’epidural ambulant (també coneguda com a walking epidural).

Així mateix, ens van informar sobre la donació de la sang del cordó umbilical. Fins dimecres, dubtava bastant quant a la donació, atès que no era capaç de copsar-ne els beneficis i els perjudicis, tant per al Cigronet com per al qui rebrà aquesta sang. Ens van exposar els pros i els contres d’aquest fet (que miraré d’exposar en la següent entrada) i, al final de la xerrada, vam poder discutir-ho extensament.

A més, ens van explicar com aniria la cosa durant la nostra estància: com serien les habitacions (n’hi ha 10 d’individuals i 12 de dobles), com haurem de dutxar el Cigronet i netejar-li el melic, on dormiria el nostre acompanyant si es quedava a la nit… El rotllo de tot plegat és que la gent que ve per la mútua té preferència, és a dir: si hi ha dues mares (una amb mútua i l’altra sense) acabades de sortir de la sala de parts preparades per pujar a planta i només hi ha una habitació individual, té preferència la mare de la mútua (porco denaro!). Tot i així, van prometre que, si les habitacions dobles eren buides, mirarien de posar-hi la mare sense mútua sola. A veure què m’hi trobo, jo!

Per acabar, ens van exposar tota la mandanga burocràtica que haurem de fer referent a les visites successives, l’alta a la Seguretat Social del Cigronet, l’assignació de pediatra… Papers, papers, papers…

El que més ens va agradar és que, tot i ser un hospital públic, hi havia força parelles que venien de fora. És a dir, que no els pertocava aquest Hospital per demarcació, però que l’havien escollit per tenir-hi el seu fill. Com he dit abans, són capdavanters en tècniques de part natural i que hi hagi gent d’aquest “estil” interessada a venir-hi dóna molta confiança. Jo, a part d’algun ensurt que he tingut amb alguna llevadora novella, n’estic molt i molt contenta.

Tot plegat, vam ser-hi dues hores ben bones.