NOVA TONGADA D’ANALÍTIQUES

Durant l’embaràs, les llevadores duen un control sobre el teu estat físic. A part del pes i la tensió, un d’aquests controls periòdics consta d’analítiques a la sang i al pipí.

Normalment, la primera analítica es fa durant el primer trimestre (a mi me la van fer cap al segon mes) i em van analitzar els nivells de sucre i ferro, si havia patit toxoplasmosi o rubèola, i d’altres mandangues que ja no recordo. D’una banda, portes un potet amb pipí i, de l’altra, et fan prendre un xaropet amb gust de llimona o de taronja i et treuen uns quants tubets de sang. (Hi ha gent que li fa molt de fàstic, aquest xaropet, però a mi fins i tot m’agrada!)

Doncs bé, avui he anat a fer la segona tongada d’analítiques, corresponents al segon trimetre. M’han fet beure el xaropet i m’han extret les mostres de sang, però no he portat la mostra de pipí, perquè, a partir del segon semestre, n’has de portar un, de potet, a cada visita. De fet, a l’última visita ja l’hi vaig portar el potet: la llevadora l’obre, hi suca un cartronet i et diu com està la cosa.

I és que el dia 1 de gener vaig complir, oficialment, els 5 mesos d’embaràs (o les 22 setmanes no arriba). I tot plegat em fa pensar que ja he passat l’equador de l’embaràs i que l’Arnau (àlies Cigronet) va creixent i creixent, fins que arribarà un dia que dirà “que vinc!” i, llavors, correm-hi tots!

TOT DINS LA NORMALITAT?

Ahir vaig tenir la visita mensual periódica a ca la llevadora. Com que el F. té molta feina a la botiga, no m’hi va poder acompanyar. I no vaig voler amoïnar la família, mare i germana bàsicament, que es trobaven en plena hora de dinars, perquè m’acompanyessin en una visita tan rutinària. Així doncs, hi vaig anar tota sola.

La noia que em va atendre ahir era diferent de la que em va atendre l’últim mes, i de la que em va atendre les dues primeres vegades. No anàvem bé: en el que va d’embaràs, ja n’he conegudes tres, de llevadores. A més, era molt joveneta i, per què ens hem d’enganyar?, no em va fer gaire confiança (per allò de l’experiència). Però, bé, és el que té la Seguretat Social…

Vaig seure, vaig donar-li el carnet d’embarassada i vaig treure l’agenda. Jo sóc molt cagadubtes i, abans d’anar a la llevadora, em faig una llista de temes perquè no se m’oblidin un pic sóc a la consulta. Doncs, de seguida que vaig treure la meva llisteta i vaig començar amb el reguitzell de dubtes, vaig notar que, amb tanta “organització”, quedava astorada.

Vaig mirar de ser comprensible. Fet i fet, tots hem estat joves i inexperts. I això també passa amb el personal mèdic: no tots arriben grans, amb experiència, amb coneixements profunds… (Ben mirat, és una xacra de la professió que es cura amb el temps i pràctica.)

Fins aquí tot relativament bé. Ara bé, a la part final de la visita em vaig desdir de la meva infinita comprensió davant la joventut i la inexperiència.

Em va fer estirar per sentir el batec del cor del cigronet, em vaig aixecar la camisa, em va untar la panxa amb aquell gel llefiscós i va començar a passar-hi l’aparell amunt i avall, amunt i avall… No s’hi sentia res de res. I la noia vinga provar, vinga burxar, vinga pinçar-me la panxa… I allà no s’hi sentia res de res!… Va començar a fer cara d’apurada. Allò era una tortura! I, per reblar el clau, al poc van començar a venir-me idees horroroses al cap. Imagineu-vos-ho: la noia fent lliscar l’aparell amb cara de circumstàncies i no sentint-se res de res!

–Ui, és que es mou molt i no el trobo!

“Es mou molt”?, “no el trobo”? En aquell moment l’hauria escanyada! Feia un minut ben bo que em feia lliscar l’aparell per la panxa , que me la burxava, que me la pinçava amb la mà per obligar el cigronet a parar quiet… i no trobava res de res? Ella era la professional, oi?, i jo una pobre mare primerenca, cagadubtes, que havia acudit sola a la consulta i que no tenia ningú per compartir aquella angoixa insuportoble.

La meva ment desvariejava (sóc de creativitat fàcil), fins que de sobte, plaf!, la màquina va captar alguna cosa.

–Ui, és aquí! –va fer clavant més l’aparell a la panxa.

Se sentia un bum-bum llunyà. La noia va mirar el monitor, satisfeta per la descoberta, i va dir 140 batecs! Està molt bé!

Em vaig desinflar de cop. Sí, literalment. Perquè crec que vaig inspirar al quart de minut que va començar a passar-me l’aparell i que la ment va començar a actuar tota sola, i no vaig recordar-me d’expirar en tota l’estona. No vaig tenir esma d’esbroncar-la (també sóc de fàcil desemprenyamenta) i vam acabar la visita amb un bon Nadal i un gaudeix de l’embaràs aquests dies.

Vaig sortir enrarida: alleugida, però pendent del cigronet. La meva ment m’havia inoculat el dubte que la llevadora s’hagués equivocat. Tota la tarda que em vaig observar-me la panxa (bé, “observar” és una manera de dir que vaig estar pendent del que sentia per dins, ja que per fora, de moment, no s’hi veu res de res). I sort que el cigronet em va donar la murga (fa dies que me’l noto, sobretot al vespre) i vaig veure que la cosa anava bé.

Tot això em serveix d’experiència i ara puc donar consells de prenyada experimentada:

Consell 1. Si podeu, aneu acompanyades a les visites: us estalviareu passar soles qualsevol possible mal tràngol i, segurament, el vostre acompanyant reaccionarà més àgilment.

Consell 2. Malfieu-vos de la joventut en les professions mèdiques: a la merda el binomi  “jove i qualificat”.  Aquí no serveix!

CALCIFICACIÓ AL COR

Ahir, amb tota l’emoció de saber que era nen i després de fer un parell de consultes a Internet per quedar-me tranquil·la, vaig oblidar-me d’explicar que, en acabat de fer-nos l’ecografia, el metge ens va dir que la criatura presentava una calcificació al cor.

Al principi ens vam atabalar un xic i el metge i l’infermera ens van tranquil·litzar, dient-nos que això era normal. Sí, sí, molt bé, però com de normal?!!! No ens van donar gaires més explicacions (la xacra dels 10 minutets justos de visita de la Seguretat Social!) i vam marxar contents, però amb el cor un xic encongit. I és que el mot “calcificació” és molt lleig i dóna molt males vibracions…

Així que, de seguida que vaig poder posar-me davant d’un ordinador, vaig anar a Sant Google i vaig picar el nom maleït. Em van sortir un fotimer de pàgines i fòrums que parlaven del tema. Primera impressió: era una situació que es donava sovint, atenent el nombre d’entrades que hi sortien.

Vaig entrar-hi en un parell o tres, i totes deien el mateix. En resum: és un estat habitual en la formació del fetus. De fet, 2 de cada 10 embarassos presenten aquest tipus de “variant normal” (així és com se l’anomena mèdicament) en el desenvolupament de la criatura. A més, pel que es veu, aquesta calcificació pot persistir fins al vuitè mes. Tot i així, durant l’últim mes d’embaràs acostuma a desaparèixer.

Doncs bé, després d’informar-me’n, ho vaig explicar al F. i vam quedar ben descansats. Tot segueix el seu curs!

CIGRONET O CIGRONETA? (2)

Porto un cigroneeeeet!

Molta gent m’ho havia dit, esgrimint l’argument que feia molt bona cara i que tenia la panxa en forma de cogombret (en punxa). També és veritat que algú havia vaticinat que seria una nena (però van ser molt pocs!). Potser haurem de fer cas a la saviesa popular! (me’n recordo bé, dels que em van dir que seria nen; la proxima vegada els faré servir d’oracle).

Ara comença la guerra de noms i tot són dubtes i pegues. A mi m’agrada Gael (és un nom bretó), però el F. diu que n’hi pensar-ho, que és massa estranyot. També m’agrada Jofre, però es veu que el tontet de la classe del F. es deia així i l’hi recorda… A ell li agrada Bernat, però no a mi no m’acaba de fer el pes. A més, som del parer que el nom és per a tota la vida i que marcarà molt el seu tarannà

Així que, com que a casa som molt democràtics, hem decidit que farem una llista cadascú amb els noms que més ens agraden i les posarem en comú. A partir de les coincidències o dels noms que ens facin més peça, arribarem a un acord. Aviat és dit!

CIGRONET O CIGRONETA? (1)

Avui tenim hora a cal ginecòleg perquè ens faci l’ecografia de les 20 setmanes (que, clar i català, són uns quatre mesos i mig). Mirarà que tot vagi bé i, si el cigronet s’hi posa bé, el ginecòleg podrà veure si això que duc a la panxolina és nen o nena (ho veurà ell, perquè, jo, amb aquell ball de llums i ombres, dubto que pugui entreveure res més que el perfil del cigronet).

Estem molt contents, ja que fa dies que esperem aquest moment (avui m’ha costat dormir i tot, potser pel desvelament de la incògnita). A més, fa un mes i mig, si fa no fa, que vam aparcar la guerra de noms perquè no ens hi posàvem d’acord. I vam decidir reprendre-la el dia que ens diguessin què era.

Doncs bé, aquest dia ja és aquí! I ara té gràcia la cosa, perquè no hi havia pensat fins ara, però justament ahir em vaig plantejar si realment volia saber-ho o no. Perquè, no ens enganyem, també seria mooooolt emocionant descobrir-ho el dia del part. Li ho vaig comentar al F., però amb la cara que va posar ja pagava i, què coi!, jo també em moro de ganes de saber-ho!

Visita a la llevadora

Avui he anat a veure la llevadora. No era la de les últimes vegades. I això s’ha notat. Primer de tot, era molt callada: ella anava feinejant amb l’ordinador i anotant quatre cosetes al carnet d’embarassada, vinga, vinga, escric, escric… i pràcticament ni em mirava.

L’he deixada fer gairebé tota la consulta: m’ha mesurat la pressió, m’ha pesat, m’ha auscultat els batecs del cor del cigronet, ha actualitzat les dades de la primera ecografia al carnet d’embarassada… No m’ha dit ni ase ni bèstia en tot aquest moment.

Al final, cansada de tant de mutisme, li he demanat si tot anava bé i ella ha assentit (sense cap mena d’explicació!). Després li he preguntat si em podia resoldre quatre dubtes i ha accedit, contestant sense gaires embalums.

Des d’aquest blog, m’agradaria fer un crit de protesta: personal sanitari, ja sabem que treballeu amb la salut de les persones, però, precisament per això, que tracteu amb persones, amorosiu una mica les vostres consultes. Avui m’he sentit realment com una “pidolaire de la informació” (informació que m’incunveix i que pago via impostos perquè me la facilitin!) cada cop que demanava alguna cosa. Sisplau, penseu que tracteu amb persones!

Sança dixit.

CAP del Vendrell

Fa cosa d’una setmana i mitja, vam assistir a unes xerrades de l’Hospital del Vendrell, que pertany a la Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla. La xerrada va ser fantàstica i la predispodició de què feien gala les llevadores per atendre les embarassades semblava immillorable.

Avui he descobert que la predisposició no era la que havien promès.

El cas és que avui tot el dia que miro de posar-me en contacte amb la llevadora i no hi ha manera: o no funciona el telèfon de la centraleta (i he de trucar a Tarragona perquè esbrinin com m’hi puc posar en contacte), o han marxat, o encara no han arribat, o l’hora prevista de visites a la tarda és més tard de l’hora que m’havien dit al matí… Crec que he fet quatre o cinc trucades (sene comptar les del matí, que no m’agafaven). Un seguit de despropòsits que gairebé no puc ni creure!

Només vull que em visitin cinc minuts: fa una setmana que vaig superar un refredat que déu n’hi do (em va durar ben bé dues setmanes), però encara tinc un lleuger mal de gola. M’agradaria que hi fessin un cop d’ull per descartar qualsevol ximpleria (he descobert que, com a embarassada, tinc el sentit paranoide més desenvolupat i m’agradaria conèixer la seva opinió com a professionals sanitàries,  sobretot en el meu cas, que no estic immunitzada de la toxoplasmosi, de la qual ja parlaré en una altra entrada).

Doncs al final em veig obligada a prescindir de la llevadora i anar a la meva metgessa de capçalera, que serà qui em resoldrà aquest dubte i que, si no és competència seva, m’enviarà de nou a la llevadora. I sant tornem-hi!