TOT DINS LA NORMALITAT?

Ahir vaig tenir la visita mensual periódica a ca la llevadora. Com que el F. té molta feina a la botiga, no m’hi va poder acompanyar. I no vaig voler amoïnar la família, mare i germana bàsicament, que es trobaven en plena hora de dinars, perquè m’acompanyessin en una visita tan rutinària. Així doncs, hi vaig anar tota sola.

La noia que em va atendre ahir era diferent de la que em va atendre l’últim mes, i de la que em va atendre les dues primeres vegades. No anàvem bé: en el que va d’embaràs, ja n’he conegudes tres, de llevadores. A més, era molt joveneta i, per què ens hem d’enganyar?, no em va fer gaire confiança (per allò de l’experiència). Però, bé, és el que té la Seguretat Social…

Vaig seure, vaig donar-li el carnet d’embarassada i vaig treure l’agenda. Jo sóc molt cagadubtes i, abans d’anar a la llevadora, em faig una llista de temes perquè no se m’oblidin un pic sóc a la consulta. Doncs, de seguida que vaig treure la meva llisteta i vaig començar amb el reguitzell de dubtes, vaig notar que, amb tanta “organització”, quedava astorada.

Vaig mirar de ser comprensible. Fet i fet, tots hem estat joves i inexperts. I això també passa amb el personal mèdic: no tots arriben grans, amb experiència, amb coneixements profunds… (Ben mirat, és una xacra de la professió que es cura amb el temps i pràctica.)

Fins aquí tot relativament bé. Ara bé, a la part final de la visita em vaig desdir de la meva infinita comprensió davant la joventut i la inexperiència.

Em va fer estirar per sentir el batec del cor del cigronet, em vaig aixecar la camisa, em va untar la panxa amb aquell gel llefiscós i va començar a passar-hi l’aparell amunt i avall, amunt i avall… No s’hi sentia res de res. I la noia vinga provar, vinga burxar, vinga pinçar-me la panxa… I allà no s’hi sentia res de res!… Va començar a fer cara d’apurada. Allò era una tortura! I, per reblar el clau, al poc van començar a venir-me idees horroroses al cap. Imagineu-vos-ho: la noia fent lliscar l’aparell amb cara de circumstàncies i no sentint-se res de res!

–Ui, és que es mou molt i no el trobo!

“Es mou molt”?, “no el trobo”? En aquell moment l’hauria escanyada! Feia un minut ben bo que em feia lliscar l’aparell per la panxa , que me la burxava, que me la pinçava amb la mà per obligar el cigronet a parar quiet… i no trobava res de res? Ella era la professional, oi?, i jo una pobre mare primerenca, cagadubtes, que havia acudit sola a la consulta i que no tenia ningú per compartir aquella angoixa insuportoble.

La meva ment desvariejava (sóc de creativitat fàcil), fins que de sobte, plaf!, la màquina va captar alguna cosa.

–Ui, és aquí! –va fer clavant més l’aparell a la panxa.

Se sentia un bum-bum llunyà. La noia va mirar el monitor, satisfeta per la descoberta, i va dir 140 batecs! Està molt bé!

Em vaig desinflar de cop. Sí, literalment. Perquè crec que vaig inspirar al quart de minut que va començar a passar-me l’aparell i que la ment va començar a actuar tota sola, i no vaig recordar-me d’expirar en tota l’estona. No vaig tenir esma d’esbroncar-la (també sóc de fàcil desemprenyamenta) i vam acabar la visita amb un bon Nadal i un gaudeix de l’embaràs aquests dies.

Vaig sortir enrarida: alleugida, però pendent del cigronet. La meva ment m’havia inoculat el dubte que la llevadora s’hagués equivocat. Tota la tarda que em vaig observar-me la panxa (bé, “observar” és una manera de dir que vaig estar pendent del que sentia per dins, ja que per fora, de moment, no s’hi veu res de res). I sort que el cigronet em va donar la murga (fa dies que me’l noto, sobretot al vespre) i vaig veure que la cosa anava bé.

Tot això em serveix d’experiència i ara puc donar consells de prenyada experimentada:

Consell 1. Si podeu, aneu acompanyades a les visites: us estalviareu passar soles qualsevol possible mal tràngol i, segurament, el vostre acompanyant reaccionarà més àgilment.

Consell 2. Malfieu-vos de la joventut en les professions mèdiques: a la merda el binomi  “jove i qualificat”.  Aquí no serveix!