MATÍ D’URGÈNCIES

Ahir al matí van persistir les molèsties a la boca de l’estómac i vaig pensar, saps què?, anirem a veure la llevadora.

Vaig trucar al meu CAP i, sorpresa!, l’administrativa que em va atendre em va dir que no hi hauria  llevadora en tot el dia i que, de fet, no n’hi hauria fins dilluns. Fins dilluns?!, em vaig exclamar. Molt amablement, l’administrativa em va convidar que anés a saturar les urgències de l’hospital comarcal.

He de confessar que sóc anti-tinc-un-esternut-me’n-vaig-d’urgències, però, atenent les circumstàncies i sentint-me responsable de la salut del meu Cigronet, no m’ho vaig haver de pensar dos cops. Vaig agafar els andivaris i cap a urgències falta gent!

Només arribar, em vaig sentir molt privilegiada, la veritat: de seguida que vaig exposar el meu cas, no em va caldre ni seure a la sala d’espera, perquè de seguida em van cridar per ser atesa a  la sala de triatge. Els vaig explicar què em passava i em van enviar directament a les llevadores. Crec que l’etiqueta “embarassada” té prioritat davant de qualsevol altre incident.

Les llevadores d’aquest hospital (imagino que com a tots els hospitals) es troben a la sala de parts. Així doncs, sentint de fons uns esgarips d’una mare que estava parint, em van començar a fer proves: un potet d’orina (per descartar una infecció), tres quarts a les mal anomenades* corretges (per descartar contraccions) i un tacte vaginal (per comprovar que el Cigronet estava tancadet i ben tancadet a la seva bossa). Tot perfecte!

Segons la llevadora que em va atendre i el ginecòleg, que va aparèixer al final de tot per firmar l’informe d’alta, les tibantors que sentia a la boca de l’estómac podien ser causades pel fet que ara, el Cigronet, està en fase de creixement. És a dir, ara ja està format i l’únic que fa és augmentar de mida.

Per tant, davant d’aquest augment de volum, el cos, com que és savi, fa tant d’espai com li és possible. I una de les “ampliacions” consisteix a eixamplar la inclinació de les costelles, que es tiren lleugerament cap enfora, de manera que els lligaments que s’hi ancoren s’allarguen i poden fer aquesta sensació de tibantor**. Si, a més, hi afegim l’efecte contrari, és a dir, estar molta estona dretes o incorporades, fent força amb els músculs del ventre per mantenir-nos rectes, en vertical, exercim una força contraria. Així doncs, per una banda, el cos tiba els lligaments cap enfora i, de l’altra, nosaltres els contraiem. Resultat: tibantor als músculs del ventre i possible malestar.

Quin és el remei que em van donar? Doncs prendre’m les coses amb calma (no tantes feinetes seguides) i fer més repòs, per donar temps i espai al cos a ressituar-se. I dit i fet, dues tardes de feineta modera, repòs generós i unes sessions de ioga han fet que avui estigui com nova!

Si us sentiu “pesades”, pareu, estireu-vos i feu respiracions amb el ventre. Ja veureu com tot millora!

*Potser en una altra època sí que ho eren, de corretges. El que a mi em van posar és una goma al voltant de la cintura que va lligada a un plàstic rodó, com si fos un botó de la mida d’una mandarina. Tot plegat, va endollat a una màquina que analitza l’activitat del ventre.

**Altres dones embarassades senten aquesta tibantor a la part del melic, als engonals o a la cadera.