No puc ni imaginar-me sortint del llit per ficar-me a la dutxa a primera hora del matí (posem per cas a quarts de set). No, no, no, no… Impossible! Jo sóc de les que es dutxen al vespre.
Últimament (de fet, des que estic prenyada), la dutxa del vespre s’ha convertit en un observatori personal: intento analitzar, amb distància, cada canvi, cada nou volum, cada sensació… Bé, és l’únic moment del dia en què tinc una estona per mirar-me tal qual, ben nueta, ara davant el mirall, ara amb l’aigua lliscant-me avall, ara untant-me amb crema…
Ahir, concretament, vaig fer una nova descoberta. Mentre m’esbaldia, em vaig agafar un pit per mirar-me’l de fit a fit: m’han tornat a créixer i volia veure com havia augmentat el diàmetre de l’areòla del mugró. Doncs, en agafar-me el pit i dirigir-lo cap amunt, vaig prémer la part de fora de l’arèola i va semblar-me que en sortia una goteta.
Vaig quedar força estranyada i vaig tornar a prémer-lo. Efectivament, en sortia un liquidet espès i mig transparent. Per curiositat, vaig provar-ho amb l’altre pit i, sorpresa!, també en sortia un liquidet, però aquest cop era blanc. Vaig provar-ho diverses vegades més i, sí senyor, era lletona de la bona!
Quan vaig haver sortit de la dutxa, vaig trucar la mare per comentar-li-ho: segons ella, era ben normal que el cos ja comencés a fer provatures, atès que, a partir del sisè mes, el cos comença a preparar-se per a l’arribada del petit.
I és que ja no queda tant, perquè el Cigronet Arnau estigui entre nosaltres, i la maquinària es prepara per a l’esdeveniment! Ai, quina il·lusió!
El meu cigronet 
Uala, que bo! Clar, tu em dus una mica d’avantatge… Suposo que ja em puc anar mentalitzant, que d’aquí a unes setmanes em tocarà a mi… Entenc això que dius de tenir una estona per mirar-te tal qual… Jo també ho faig, potser no tinc temps cada dia, però ho faig molt més que abans. Jo no he sigut mai de mirar-me massa al mirall… A més, sempre he estat de les que tenen panxeta, que ni esport, ni abdominals, ni dieta no han aconseguit fer marxar mai, així que tampoc m’agradava veure-la reflectida enlloc… Ara això de poder lluir una panxa com déu mana, que sé que no és “xixa fofa” sinó que són les meves baldufetes que creixen, em fa molta il·lusió. Embarassada m’agrado 🙂
Doncs prepara’t, que, a partir del sisè mes, el tren enxega màquines i es prepara pel que hagi de passar.
Sembla una estupidesa, però em va fer molta il·lusió aquella goteta blanca. Pot ser que amb l’embaràs tot es torni més simple, més clar, més natural…